Cada cop més a prop… o no?

Escric l’apunt de la setmana encara horroritzat per una evidència d’aquelles que no poden deixar indiferent a cap persona humana: “Veinte españoles tienen la misma riqueza que los 9 millones más pobres”.

Es fa difícil centrar-se en una temàtica emprenedora quan hom apropa un xic a casa allò que globalment és conegut. I és ara quan, #desdelnúvol, em pregunto si Internet i les seves eines ens apropen o ens allunyen als uns dels altres.

Si atenem a les informacions que ens arriben des dels integrats, Internet facilita el treball en equip i la coordinació entre persones que són a molts quilòmetres de distància.

Aplicacions que, com es veu en aquest article, són a l’abast de tothom que tingui un ordinador a l’abast i la ment desperta.

Aplicacions que, com es veu en aquest altre, poden arribar a facilitar molt les tasques més rutinàries i minimitzar al màxim les incidències més humanes.

Ara bé, aquesta visió emprenedora, com es marida amb els 9 milions de pobres que afloren de nou en un Informe com el d’Intermón?

De la resposta a aquesta pregunta, en surten projectes emprenedors de debò, d’aquells que fan un món millor.

Els Reis més cooperatius i emprenedors

Comencem l’any i reprenem el bloc amb la dèria de l’empenta emprenedora que l’ha caracteritzat des dels seus inicis. Aquella que s’allunya un xic de la moda mediàtica i que s’endinsa en el moll de l’os de l’emprenedoria de debò.

Aquella que, més enllà de la creació d’empreses (start-up) o del lideratge de nous projectes en una empresa existent (intraemprenedoria), construeix alternatives i esdeve llavor d’un món més cooperatiu i solidari.
I això és el que faig a través de Verdures Roges, la cooperativa de consum ecològic que, des de l’Ateneu Roig de Gràcia , col•labora amb un pagés d’Alella i llur mode de vida. Una cooperativa que el proper 16 de gener arribarà albseu tercer any de vida.

I, gràcies a Ses Majestats els Reis d’Orient, amb SomEnergia, la cooperativa d’energies renovables nascuda a Girona i que aprofundeix en un model energètic més just i sostenible per a nosaltres i per a les genercions que vindran.

Dos projectes cooperatius que em fan emprenedor i, si es vol, empresari o, si més ni, soci de dues empreses que malden per assolir la dolça utopia d’un món feliç, divers i lliure com l’aire que respirem al cim de qualsevol muntanya.

I és que l’emprenedoria va més enllà de l’ampolusitat dels grans projectes i les empreses gasela per ser també un cumul d’alliberadores i assenyades engrunes que construint l’avui ens fan més agraït el demà.

Els Ateneus de Fabricació: Convertint la informació en matèria

“La crisi es produeix quan lo vell no acaba de morir i quan lo nou no acaba de néixer” – Bertolt Brecht (via @ateneu_roig)

Recuperem una temàtica que ja va ser objecte de tractament #desdelnúvol al febrer del 2012. El #fabbing o la nova revolució dels mitjans de producció.

En aquella ocasió el detonant de la noticia fou el llançament del physibles de The Pirate Bay i aquest cop l’origen de tot plegat és la visita al primer dels Ateneus de Fabricació que, sota el paraigua de l’Ajuntament de Barcelona, estan naixent a la ciutat comtal.

L’Ateneu de Fabricació de les Corts ocupa una part d’una antiga nau industrial ubicada al cor d’aquest barri barceloní i, en un parell llarg d’anys, estarà integrat a la nova i flamant biblioteca central d’aquest districte.

Ara com ara, l’Ateneu comença a obrir-se a la ciutat a través de les escoles i va fent xarxa per a obrir-se al major nombre d’agents socials i ciutadans possible.

Les impressores 3D, les fresadores, els talladors làser, els escàners 3D i la filosofia col·laborativa que impregna aquests centres, poden materialitzar qualsevol idea que una persona amb esperit emprenedor es pugui enginyar.

D’aquí el seu potencial per a democratitzar la producció, per apropar el què es necessita al conjunt de la ciutadania. Sobretot quan la filosofia del fes-t’ho tu impregna l’aposta municipal per aquests espais de producció on, ara les escoles, i després tothom, podrà fer-se allò que pensa i necessita.

Podrà fer-s’ho i, si és prou espavilat, fer-s’ho a mida. En la reunió d’avui han sortit joguines per a les escoles bressol, peces per armaris, elements de merchadising i, fins i tot, una cadira.

Som als inicis, però com LaTele en el panorama audiovisual o l’Ateneu Roig en l’associatiu, els Ateneus de Fabricació són part d’aquest nou món que va naixent, mentre el vell món agonitza.

Una altra economia és possible, en vols formar part?

Aquest cap de setmana, Barcelona ha viscut alguns brots verds d’aquells que, en paraules d’un ex-president de club de futbol, ens permeten dir allò de “no estamos tan mal”.

Parlo d’una inauguració, d’una fira i d’una festa d’aniversari.

De la inauguració de Nollegiu, un espai al Poblenou on s’ensumarà cultura i que, inaugurat aquest cap de setmana, va començar a caminar ahir mateix amb un tarannà col•laboratiu que cada cop és més necessari.

De la segona edició de la Fira d’Economia Solidària de Catalunya, un esdeveniment que es va consolidant a Barcelona i que, tal i com indiquen en el web de l’esdeveniment, ha comptat amb 184 empreses i entitats inscrites, 12.000 visitants, 124 conferenciants i talleristes en 70 xerrades, 123 voluntàries, 15 activitats lúdiques, 2.000 menjars i entrepans servits, 50.000 piulades, 15 mitjans de comunicació i 32.000 ecosols circulant. Afegint-hi jo, amb un molt bon seguiment per part de LaTele.cat.

I, finalment, del primer aniversari de la renascuda Flor de Maig que, utilitzant el llenguatge econòmicament correcte, esdevé un hub que acull un cluster de l’economia social barcelonina.

Les tres iniciatives s’ubiquen, al meu modest parer, dins la definició d’economia solidària que difon la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya. A saber:

“Tota aquella activitat econòmica que es du a terme sota criteris democràtics, participatius, respectuosos amb el medi ambient i socialment responsables. Es tracta d’una economia al servei de les persones, basada en la cooperació i el bé comú i regida per principis de transparència i bon govern.”

Si tu ets emprenedor o tens una empresa atrapada en la idea del benefici pel benefici, potser trobes l’espurna per ser una empresa de futur en una de les tres activitats que, des del Convent de sant Agustí, posen al teu abast. A saber:

Com ser una empresa verda?
Ecoproductes i ecoserveis.
Com ser una empresa socialment responsable?

L’origen del dialecte emprenedor i les seves derivades

Feia temps que volia endinsar-me en aquest terreny del llenguatge emprenedor. Oi més ara que, vulgues no vulgues, la moda s’allarga i esdevé la única sortida laboral per un bon grapat de persones.

Aquesta setmana m’he vist amb cor d’endinsar-me en el relliscós terreny de les paraules per mostrar que emprenedors i anarquistes, liberals i llibertaris no estem tan lluny els uns dels altres com podria semblar.

El capitalisme, oi més la societat de consum que se’n deriva, s’ha imposat com a model econòmic per la seva capacitat fagocitadora. Qualsevol resposta anticapitalista ha derivat en merxandatge i ha acabat formant part d’aquest sistema econòmic.

El Che Guevara és samarreta i xapa, el punk és tendència en pentinats i roba, les conquestes laborals van perdent força sense necessitat de canvis legislatius o normatius i tothom accepta la jornada de vuit hores com a utopia, … En definitiva, l’estètica dels moviments alternatius s’ha acabat menjant la seva ètica. I això, en temes de llenguatge, ens permet fer l’exercici que motiva aquest apunt.

Avui per avui, el suport mutu és cooperació, l’activista és emprenedor, l’acció directa és emprenedoria, la solidaritat ha esdevingut responsabilitat social corporativa, els concerts s’anomenen rondes de finançament i les caixes de resistència han esdevingut micromecenatge o, per dir-ho en llenguatge econòmicament correcte, crowdfunding.

I és que, com deia, tot és un exercici que, deixem passa el temps, pot acabar considerant Bonaventura Durruti com a model d’emprenedor i la Columna Durruti com a model de negoci d’èxit. Si més no, això ja ha passat amb els socialistes utòpics que han esdevingut model a seguir.

Taxi!!!

Potser no amb la regularitat setmanal prèvia a les vacances, però amb periodicitat més o menys estable, reprenem els apunts #desdelnúvol amb un apunt dedicat al col•lectiu de taxistes d’arreu, això si, centrant-nos a la ciutat de Barcelona.

Som voltant la mitja nit d’un dissabte d’agost i la menuda de casa s’acaba de dormir, enganxada al pit de sa mare, mentre l’avió aterra a l’aeroport de Barcelona – El Prat.

El viatge des de les costes de Cadis ha estat llarg i feixuc, però finalment la son ha vençut la curiositat i, amb voluntat de mantenir-la en el món dels somnis, me la carrego al pit i sortim de la terminal vella amb la parsimònia de qui sap que el transport l’espera a la porta.

Els taxistes són un d’aquells col•lectius emprenedors més mal valorats. De fet, massa gent ni els considera dins d’aquest col•lectiu. I potser per aquest motiu val la pena explicar l’experiència d’un viatge reposat i tranquil amb un autònom que fa el taxi 15 hores al dia i que, enlloc de la ràdio habitual, té connectada una emissora on es comuniquen diversos taxistes.

Seguir la vida de Barcelona i el tarannà dels taxistes per aquest mitjà és una experiència comparable al trajecte que fem dins d’un taxi de motor híbrid i, per tant, de baix consum.

Primera innovació aplicada en un vehicle que roda i roda i cal amortitzar.

El taxi, diferentment de com el veiem els humans de peu pla, és tot un negoci carregat de trucs per a rendibilitzar-lo. Des d’aplicacions mòbils per a cridar taxis fins al suara esmentat sistema que permet optimitzar recorreguts i conèixer de primera mà a quins punts neuràlgics de la ciutat cal acudir per a no esmerçar esforços i, per tant pèrdues, inútilment.

On es fan esdeveniments per a col•lectius que poden preferir aquest transport a qualsevol altre? A quina hora cal fer el desplaçament per a ser més eficients i escurçar l’espera del potencial client?

El món del taxi és plural i divers, però, de l’experiència d’aquesta nit d’agost amb pubilla en braços, en detecto una capacitat innovadora i emprenedora que m’era del tot desconeguda.

El futur de les empreses o les empreses del futur

Divendres passat, de bon matí, m’arribava una piulada on recomanaven un article d’en Juan Merodio. En l’escrit s’explicava, de manera didàctica i planera, què són i com actuen les clean slate brands, les empreses amb futur, les companyies que estan posant en serioses dificultats als gegants que encara lideren els mercats.

Les csb, resumint un xic, són aquelles empreses, el principal agent funcional de les quals és el client. Segons l’autor, en els mercats actual i futur la seguretat d’una marca sòlida va perdent pistonada a favor de marques, segurament més desconegudes, però que empoderen al client i el doten de més llibertat i promiscuitat de compra, però també d’una capacitat de decissió equiparable a la dels tradicionals directius de les velles multinacionals.

La reflexió, fonamentada en estadístiques, estudis i dades, és tremendament possitiva per les persones emprenedores, ja que els permet competir en mercats madurs, però gestionats per empreses tradicionals que, enroscades en serveis d’atenció al client, no tenen la capacitat del tracte gairebé personalitzat que les noves dinàmiques demanen.

A l’autor però, enfocat com és en el camp del màrqueting i els social media, li manca una pota important dins del dibuix de les empreses del futur. Es tracta del rol i rellevància dels clients interns, dels agents que, dia a dia, malden per maximitzar llur felicitat, esmerçant temps i enginy a oferir aquesta experiència innovadora a qui empra els productes o serveis d’aquesta nevulosa més o menys sòlida, líquida o gasosa que és l’empresa.

I és aquí, en la complexió real del sistema empresarial, on el màrqueting i la organització, fins i tot en empreses unipersonals, poden emmirellar-se en la física de particules i trobar maneres d’evolucionar i adaptar-se als entorns canviants, tot maximitzant la felicitat de tots els agents implicats.

La Física aplicada a l’Empresa: Per què creixen les empreses?

M’agrada llegir. I, com tot bon lector, em deixo seduir per les propostes que les Biblioteques Públiques em fan des dels seus prestatges i gòndoles publicitàries.

És justament per aquesta via, per la que em va arribar una recomanació del Bibarnabloc.cat que em va atraure pel títol, Masa crítica. Cambio, caos y complejidad.

Un títol que em va retornar l’inacabat Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC i les pàgines d’un projecte digital com el NoticiesdIn, la pèrdua del qual, em va fer recuperar els apunts escrits en un  blog personal que resta ancorat en un lloc indeterminat de la Xarxa.

Philip Ball, l’autor, és un químic i doctor en Física que, a través del seu treball, dóna la mà a les humanitats disfressades de ciències socials, és a dir, l’economia, la sociologia i companyia, endinsant-se en el fecund i sempre atractiu camp dels estudis en Ciències Tecnologia i Societat, del qual, el meu tutor en aquells temps doctorals, n’és un reconegut expert.

En aquest entorn és on la curiositat dels físics ha maridat amb la dels economistes i n’ha sortit una teoria, empíricament testada, segons la qual el creixement, possitiu o negatiu, d’una empresa no depèn tant de la seva dimensió, del seu mercat o dels seus objectius específics, com dels membres que la conformen.

Uns membres, anomenats agents en econofísica, que cerquen maximitzar el seu propi benefici, un benefici anomenat felicitat i que, en el món de l’empresa, els porta a una cruïlla on poden optar per treballar més, amb l’objectiu d’obtenir diners, o tenir més temps lliure, reduint els diners guanyats. Una cruïlla on les decissions es prenen amb una racionalitat limitada als coneixements disponibles, és a dir que hom pot decidir treballar més a l’empresa on treballa, sense saber que hi poden haver opcions millors fóra de l’entorn on es troba.

En la teoria aquí exposada sembla haver-se demostrat que, en les empreses amb creixement negatiu, els treballadors perceben una minva en llur objectiu de maximitzar la seva pròpia felicitat. És a dir, que la relació diner-temps lliure ja no es percep com l’adequada, ja sia per un increment de la informació disponible i, per tant, de la racionalitazt en les decisions, ja sia per un malbaratament de les condicions de treball que fa que el preu/hora no lliure decreixi per damunt de les espectatives dels agents implicats.

Concloent i, per dir-ho en d’altres paraules, no són els agents, el perill de les empreses, sinó la mala gestió de llurs condicions laborals, inclos l’ambient de treball. Per això, noticies com aquesta, ens fan pensar que no anem bé.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:

El sector del coneixement reneix als seus il·lusos enterradors

 

Un mes enrere trèiem el nas a una economia que es reinventa fóra del mercat actual. Aquesta setmana hi tornem amb dos casos d’emprenedoria col·laborativa que van fent fortuna internacionalment des del nostre veïnat mateix.

I és que aquests dies ha estat noticia el reconeixement internacional de l’Amical Wikimedia,  l’associació sense ànim de lucre que col·labora activament en els projectes de la Wikimedia Foundation, el vaixell insignia dels quals és la Wikipedia, l’enciclopèdia lliure i col·laborativa més consultada del món.

De fet, l’Amical, que, si més no fins on he arribat es finança, per donacions i temps dels col·laboradors, és una xarxa de persones emprenedores que es dediquen a  la curació de continguts i a la gestió del coneixement en llengua catalana, essent la Viquipèdia, la més acurada i fidel d’entre les edicions lingüístiques d’aquest gegant del coneixement.

En el fons, la voluntat de saber dels catalans i un col·lectiu anònim que va fent via, tot posant-nos a l’abast el màxim d’informacions possible, són la base d’aquest ingent projecte.

Força lluny, però alhora força a prop de l’Amical, hi trobem la Fundació Punt Cat, un altre producte de la societat civil catalana que, en aquest cas, va aconseguir remoure a més d’un centenar d’entitats i associacions, més de dos milers d’empreses i prop de seixanta-sis mil persones per a aconseguir un domini lingüístic, el .cat que va creixent en nombre de registres i que, aquest estiu, ofereix una d’aquelles ofertes que ha donat en la diana i que ha quedat curta de places en poques hores, pel que s’ha hagut de doblar.

Entitats com l’Amical o la Fundació defugen els àmbits tradicionals per esdevenir veritables exemples de gestió col·laborativa, en aquest cas, per a les comunitats lingüístiques sense un Estat que en tingui cura i vetlli pel seu esdevenir i pervivència.