Avui volto per EuroVegas.. amb el GATCPAC de fons

I, per fer-ho, utilitzo un apunt del meu bloc personal on reflexionava sobre aquest projecte i les seves conseqüències potencials, si atenem a l’experiència de Nevada, la pàtria nadiu de la cosa, i a l’experiència de Port Aventura, aquell projecte que vam importar quan el nostre referent era Califòrnia.

El gran dubte sobre el negoci que “hem seduït” i no podem descartar de cap de les maneres, no és allò que destruirà – els darrers terrenys agrícoles de la conurbació de Barcelona – o les lleis que poden veure’s modificades, sinó si serà pa per avui i fam per a demà, és a dir, si ens endinsem encara més en el model especulatiu que ens ha portat a la crisi actual i no en les solucions productives que han caracteritzat el seny i la rauxa tan pròpia dels catalans.

I és que, si ens fixem bé en el procés que ens ha de portar la ciutat turística, començarem per a requalificar terrenys agrícoles – primera etapa de la versió més nostrada de la crisi -, seguirem per construir-ne els edificis – segona etapa d’aquest viàtic – i acabarem comptant amb els bancs per a fer els diners que falten per a completar una inversió d’alt risc que ens endeutarà altra vegada – tercer i últim estadi de la crisi que ens arreplega -. Un model que recorda les ciutats de vacances de la costa valenciana.

O vaig molt errat o, a més a més, d’alimentar un pol d’atracció especulativa, reproduirem cadascuna de les etapes de la crisi actual, per arreplegar uns llocs de treball que, amb bon esperit emprenedor, i el model català de teixit productiu a la menuda i ben lligat, generaria més futur que el que es preveu amb el complex turístic proposat.

Jo em pregunto, ¿no seria millor destinar els esforços en generar cooperativistes i empresaris locals que enforteixin aquest teixit tradicional o, si es vol, importar d’altres projectes més sòlids que el dels jocs d’atzar?.

Oi més quan la taxa d’atur a Nevada, l’estat d’on és originaria l’empresa que ens porta el projecte, ha anat creixent i creixent des de l’any 2007 fins a esdevenir la més alta dels Estats Units. Allà, ja ho han vist i estan en plena reconversió cap a sectors industrials centrats en el coneixement i la innovació i això inclou educació i cultura -.

Oi més, quan el projecte és una nova perversió del bon projecte del http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0031239 GATCPAC, aquella Ciutat de Repòs i de Vacances amb balnearis, piscines, solàriums, zones de càmping, camps d’esports, parcs d’atraccions, colònies per a vacances de cap de setmana, hotels, restaurants apartaments, botigues,horts i jardins per a gaudi de les classes populars i sota règim cooperatiu. Una perversió especulativa similar a la que va fer de les platges de Viladecans, Gavà i Castelldefels, un cafarnaüm d’usos privatius i públics, fruit de l’amnèsia històrica on som ficats.

Si volem un projecte que doni feina i asseguri el futur dels seus treballadors, perquè no tornem a la vella aspiració de la http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0017964 Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC?

Si ets una persona emprenedora, apropa’t al #BizBarcelona

Encara falten 15 dies, però el volum d’activitats i esdeveniments que s’apleguen a Fira de Barcelona durant els dos dies del BizBarcelona, bé valen un avançament de la noticia. Oi més quan un servidor ha participat com a peó durant força edicions d’un dels pares de la cosa: El dia de l’emprenedor.

BizBarcelona és un aplec al servei de la gent amb idees, projectes o empreses – com més petites i dinàmiques, millor – que vulguin accelerar els seus negocis, tot coneixent possibles vies de finançament, proveïdors, clients, consellers i molt més.

En la seva segona edició, després d’una desena de dies de l’emprenedor, el BizBarcelona torna a la Fira per a omplir dues intenses jornades de treball i construcció de la musculatura emprenedora del país.

Dues jornades que formen part d’una intensa setmana emprenedora on Barcelona, la Barcelona més menestral i creativa, aplega un congrés de màrqueting digital, un esdeveniment d’oportunitats digitals, una plataforma per a visualitzar, experimentar i conèixer les principals novetats del sector de la tecnologia aplicada a la creació, un mercat de finançament, un mercat d’innovació oberta, una competició global d’emprenedors i un servei de sessions de vídeo presentació.

Tot un món per descobrir on val la pena acreditar-s’hi amb un full de ruta ben definit per a que no se’ns enganxin les activitats de corbata.

Ara que som la Capital Mundial dels Mòbils – #MWC12 #GSMA

Barcelona acull una nova edició del Mobile World Congress i, si voleu que us sigui sincer, no em desagrada l’aplec de professionals d’un sector, el de la telefonia mòbil, que té molta empenta i que forma part d’aquest núvol que tan m’agrada. I,  per això, aquesta setmana, el #desdelnuvol parlarà de mòbils.

Però no pas d’aplicacions o models de negoci, sinó de quelcom que hauria de tenir un espai propi a la Fira, però que mai hi treu el cap i resta en l’anonimat d’uns quants ciutadans que aprofiten aquest esdeveniment per a parlar-ne off the congress.

Parlo del coltan, una barreja de minerals que s’utilitza per a fer més menuts els aparells electrònics i que, no cal ser gaire intel·ligent, per reconèixer que és en el cor d’aquest món que s’aplega a la nostra ciutat. De fet, la seva funció principal és la de substituir els condensadors electrolítics tradicionals per tal de guanyar capacitat elèctrica i reduir la mida dels dispositius més extravagants. Els condensadors electrolítics fabricats amb coltan permeten que els aparells més moderns siguin cada cop més petits sense perdre prestacions, ans al contrari, augmentant-les. Fins aquí, tot correcte.

Però, anem al moll de l’os i descobrim les raons que em fan pensar que, un congrés com el de Barcelona, és el lloc ideal per a prendre acords per millorar allò que s’amaga al cor mateix del sector de la mobilitat.

Tot i que el principal exportador mundial de coltan és Austràlia, la zona on hi ha més reserves d’aquest mineral és al centre de l’Àfrica, allà on el Congo, Ruanda i, en menor mesura, Uganda han establert les seves fronteres. Curiosament, el mateix territori on malden per sobreviure els últims goril·les del planeta és on, gràcies a aquest aliatge que tots portem a la butxaca, les successives guerres s’han guanyat el trist sobrenom de Tercera Guerra Mundial.

M’ensumo que, enguany, també perdrem la oportunitat d’acordar, si més no, unes bones pràctiques per acabar amb els senyors de la guerra que dominen les mines d’aquest tan preuat com cruel mineral.

Això pot ser una #Womba!

L’altre dia, fent el repàs de piulades del meu TimeLine em va cridar l’atenció un apunt que enviava un dels meus coneguts digitals. L’autora del mateix era la @GemmaMasferrer, una de les dues inquietes ànimes que estan darrere del Projecte Womba.

Interessat com estic en nous models de negoci que facin el món una mica més digne, vaig començar a rascar la xarxa a veure si feia bon so i, el què em vaig trobar em va animar a fer una nota sobre l’empresa de la Gemma Masferrer i la @Iris_Salvat, dues llicències en Educació que un bon dia van pensar en la manera de guanyar-se la vida tot ajudant als altres de manera creativa.

El projecte Womba, paraula del bakwiri de les muntanyes del Camerún que es refereix al lleu somriure beatífic que se’ns dibuixa quan dormim, és una modesta arqueta amb una entrada i una sortida.

L’entrada és el Centre Cultural Benefik, un espai on mostrar qualsevol proposta cultural que resulti positiva per a millorar les relacions humanes de la ciutat de Barcelona. Els diners recollits en quotes de socis – i, penso jo, possibles entrades als espectacles – seran destinats a la sortida de la susdita arqueta.

I, quina és aquesta sortida?

Doncs la Fundació Songo, una entitat sense ànim de lucre que també pot rebre associats i donacions, però que es fixa l’objectiu de “fer realitat els somnis quotidians d’aquelles persones que necessitin un brot d’esperança.” I, per fer-ho, no els donen els peixos, sinó que volen posar-los en condicions de pujar a la seva barca i sortir ells mateixos a pescar. I, com a exemple, plantegen el cas d’un aturat de llarga durada:

“la nostra tasca consistiria a ajudar-la a trobar una feina mitjançant acords i convenis amb empreses, donant-li l’oportunitat de realitzar cursos gratuïts de formació, deixant-li roba per les entrevistes formals i assessorant-la sobre com les ha d’afrontar, enllaçant-la amb organitzacions o persones que puguin ajudar-la” en aquestes tasques.

Un mosaic emprenedor que desprèn bones aromes i que caldrà anar seguint, ja sigui #desdelnúvol o amb el plugim quotidià del Centre Cultural i la Fundació dels somnis més humans i entranyables.

Creativitat divertida… amb esperit Franz de Copenhague #bizbarcelona

Fa un parell de setmanes feia una introducció nostàlgica a l’esdeveniment.

La setmana passada, i en plena jornada, repassava quatre models de creixement transnacional que, malgrat la seva diversitat, estaven resultant efectius per a les quatre empreses participants..

En plena inauguració del Fòrum Impulsa gironí, acabo la trilogia amb un apunt molt vigatà.

Cross innovation i fusió d’idees va ser la xerrada que va protagonitzar un dels deixebles més notables del enyorat Professor Franz de Copenhague. Si se’m permet, jo rebatajaria an Xavier Verdaguer com el Ferran Adrià de l’emprenedoria vigatana. I el seu projecte més nou, l’Imagine Creativity Center crec que dóna arguments més que suficients a favor d’aquest sobrenom.

Però deixem-nos de preàmbuls i, per tal de fer-ho més curt i directe, comencem a piular els aprenentatges d’un emprenedor en sèrie que no ha perdut encara la curiositat de la quitxalla i que fonamenta l’emprenedoria en tres pilars: Actitud mental possitiva, risc i diversió.

Mur de piulades:

1.- La creativitat funciona molt millor quan s’aplica a la teva passió.

2.- Els reptes, els premis, estimulen la creativitat.

3.- La creativitat rutlla més quan es treballa amb equips pluridisciplinars.

 4.- El més important d’una empresa, d’un projecte, és l’equip humà, el talent dels seus components.

 5.- Tota crisi és una oportunitat, perquè obliga a reinventar-se. Això sí, la velocitat és fonamental per tal d’aprofitar les escletxes que és generen en temps de crisi.

 6.- És imprescindible creure en la gent jove, en els nadius digitals, Només cal donar-los reptes i deixar-los llibertat absoluta per jugar apassionadament a aconseguir-los. En aquests entorns treuen el màxim de responsabilitat.

7.- Les Escoles de Negocis de Catalunya han de formar menys directius i formar més emprenedors.

8.- Per crear es necessita risc i, a casa nostra, la cultura del risc està molt mal valorada.

9.- La marca Barcelona està ben posicionada en Disseny i Creativitat. Cal aprofitar-ho.

10.- Si vols confrontar una idea, explica-li a un nen i escolta les seves preguntes i propostes. 

11.- Per crear t’ho has de passar bé. La feina ha de ser un joc.

Com deiem, doncs: Actitud mental possitiva, risc i, per damunt de tot,  diversió, la diversió de jugar, de ser nen a qualsevol edat.

Fem la Masia dels Emprenedors

“El localisme no és sinó el guant que ens posem per abastar l’univers”
W. B. Yeats

 

Començo aquest apunt sota la influència del Relat d’en Manel Manchón i del Polièdric d’en Marcel Prunera a l’araemprenem del dissabte 26 de març i amb l’Inventant el futur que va emetre tv3 més o menys per les mateixes dates. Per fer un xic de memòria, doncs ja han passat uns dies, només cal assenyalar que, ambdues peces, posaven l’accent en la capacitat d’atracció emprenedora de la ciutat de Barcelona, però no només de la ciutat, sinó també del país que ha donat fesomia i caràcter a la seva capital. Mentre el reportatge ens mostrava els joves genis que actuen de punta de llança inspiradora a tota aquesta història.

I és que el tarannà i el clima de casa nostra, ens permeten assegurar que Catalunya és el Silicon Valley d’Europa i Barcelona el seu particular San Francisco. O, per dir-ho en paraules i tòpics més nostrats, som els més europeus dels espanyols, però és que, a més a més, per tradició i cultura, també som els més anglosaxons dels europeus continentals (potser rivalitzant amb els holandesos i els escandinaus – partida guanyada, nosaltres tenim el sol -).

Un parèntesi explicatiu abans de seguir el relat: Si recordeu l’apunt de la setmana passada, ser anglosaxó és posar l’accent en la llibertat com a valor generador d’igualtat i fraternitat. La llibertat de l’individu per aportar-se a la comunitat. Una comunitat de persones iguals en la llibertat de fer i aportar. Tanquem el parèntesi i desenvolupem la idea amb una pilota als peus.

Poca gent dubta que, hores d’ara, el Futbol Club Barcelona és un referent mundial i, com l’Espanyol entre els clubs més modestos o l’USAP en el món del rugbi, ho és per la seva capacitat de generar ofici entre nanos que, tenint les característiques adequades, aprenen i desenvolupen les seves dots esportives a les pedreres d’aquests tres clubs ben catalans. Uns clubs que tenen el tarannà de l’àrea que els ha parit i l’influència de gent forana que, desplaçada a casa nostra, s’ha barrejat amb els locals per a fer una feina que és l’admiració de l’esport internacional.

He sortit un xic del núvol, però no pas gaire, ja que dins del meu núvol, les inquietuds emprenedores hi són constant. La gent té ganes de moure’s, de participar, de crear i compartir, i Barcelona té tot el potencial per a què aquests brots verds – per utilitzar un concepte que feia fortuna no fa pas gaire en els passadissos de Govern  – rebin l’aigua i els adobs necessaris per créixer i fructificar.

Com deia en Marcel Prunera, potser n’hi ha que marxin – molts jugadors de la pedrera han fet fortuna en altres camps -, però sempre recordaran amb carinyu el lloc on es van fer grans i, sabent que hi ha bona gespa, ens recomanaran.

La Masia emprenedora, nom que donaria a l’ecosistema que s’està generant, no l’han de crear els poders públics, ni tampoc els privats. Cal una actuació conjunta que ens permeti anar avançant: eliminar barreres, generar eines, sumar-se a propostes, difondre el potencial i, sobretot, no defallir en l’aventura d’aprofitar la marca Barcelona per crear i compartir, compartir des d’una forja – i tornem a l’apunt de la setmana passada – de solitaris emprenedors que, des del seu lloc de treball – siguin autònoms o laborals – remin tots a una, per aconseguir aprofitar la crisi per millorar la societat.

Incís final:
Crisi: Paraula d’origen grec, derivada de “separar, jutjar, decidir”, que indica un canvi brusc d’una situació, d’un estat existent. Aquest incís final tan sols té raó de ser per dir que, certament estem en un moment de canvi, però que, dels nostres judicis i decisions, en depèn un futur més agraït o menys amb les nostres il·lusions. Ens hi posem?
Tanquem l’incís final