Per què parlen d'intel·ligència, quan volen parlar d’urbòtica?

Una ciutat brillant, una smart city, és aquella que no confon la qualitat de vida de les persones amb la tecnologia que s’hi pugui instal·lar. Un cas d’anàlisi pels amants de les interaccions entre la tecnologia i la societat.

La setmana passada, Barcelona va acollir un Congrés Internacional i una Exposició de serveis i productes d’un sector que cada cop pren més volada entre els responsables polítics del nostre entorn: les smart cities o ciutats brillants que, per qüestions que se m’escapen, solen anomenar-se “ciutats intel·ligents” en la nostra parla.

Smart city és un concepte de gestió de les ciutats que, en el món de màrqueting, suposa estar en la punta de llança de la gestió urbana, però que en el moll de l’ós de la gestió encara està en la verdor dels conceptes per definir: Què s’ha de potenciar, els serveis o les infraestructures? Cal centrar l’urbanisme i la gestió de les ciutats en l’atracció d’empreses? Són les ciutats intel·ligents disgregadores socials? Aquestes són algunes de les preguntes que esperen alguna resposta contundent i que malden per trobar-la en el subsòl tècnic que malviu sota la brillant moda urbanística.

De fet, ara com ara, quan es parla d’smart cities o qui ho fa no sap de què parla o parla directament d’urbòtica i, per tant, d’un concepte que entra plenament en la construcció infraestructural del cloud living, de la vida al núvol de la que parlàvem la setmana passada en aquest bloc, però en una dimensió que, conjuntament amb la domòtica i d’altres aplicacions similars, entra en la dimensió de la Internet de les coses, de l’automatització de processos i la generació de sistemes autogestionats que controlin el nostre entorn físic per a fer-lo, aparentment, més sostenible i adaptat a les necessitats dels ciutadans.

Entrem aquí en un món ennuvolat:  si les coses es comuniquen entre elles, si els serveis urbans milloren en base a automatismes, què passarà amb tota aquella gent que, per un motiu o altre, visqui encara desconnectada? Una smart city de debò s’ha de fer aquesta pregunta i contestar-la amb inversions educatives que empoderin – bonica paraula – a aquells col·lectius que, en les noves ciutats, no se senten integrats i defugen aquest nou món que està destinat a gestionar-les.

Per això trobo interessant que la Barcelona d’en Trias es presenti com a referent internacional en smart cities i que pensi en crear un Smart City Campus, perquè crec que no serà només una continuació del estar sempre a la moda – tan típic de la nostra capital -, sinó que suposarà inversió en aquelles persones que s’han vist excloses de la ciutat. Si, com assenyala Manu Fernández, comencem mirant-nos els carreres de la ciutat, la ciutat serà tan brillant com ens han anunciat. Si, en canvi,  ens la mirem com un jugador de SimCity, ens trobarem amb un bell museu d’urbòtica neo-liberal, o sia, al servei dels més privilegiats i de l’eixamplament de les diferències socials, amb les conseqüències que aquesta situació pugui portar.

Amazon contra els emprenedors?

No era pas aquest el tema que volia tractar aquesta setmana. I és que, qui em coneix, ja deu saber que la meva obsessió actual són les oportunitats emprenedores al cor de l’Àfrica negre. Aquestes i la manera com, els africans que m’he trobat, encaren la vida amb empenta i il·lusió. Una imatge ben allunyada de la que ens ensenyen per aquestes terres. Però, dilluns d’aquesta mateixa setmana, un article del @CiberPaís em treia un xic de polleguera.

I és que, una cosa és que una multinacional obri negoci a Espanya, i una altre de molt diferent, és fer d’aquest esdeveniment, un Fukushima cultural de dimensions extraordinàries. I, certament, avui Amazon.es ha obert les seves portes digitals amb llibres físics i convencionals.

L’article esmentat parla de terratrèmol en el comerç electrònic i aquí, crec, és on l’erra de totes, totes. Possiblement, Amazon, millori la visibilitat dels llibres de les editorials amb les que arribi a acords de distribució (caldrà veure la seva permeabilitat amb projectes d’autoedició, com fa en d’altres mercats). Però, a risc d’equivocar-me, crec que actuarà com una gran llibreria convencional. És a dir, vendrà llibres de mercat, a preu de mercat. Ja que cal tenir en compte que no es pot jugar a la reducció de costos que Internet ofereix, perquè el preu del llibre, a Espanya, és taxat i, per tant, el gegant de la cultura, haurà de guanyar a les llibreries tradicionals, per la banda dels serveis. I això, crec jo, l’inhabilita en les obres de més actualitat, aquelles que són als prestatges de les llibreries i que, anant a la botiga, hom compra al moment: Vas a la botiga, pagues i t’emportes el llibre. Per la resta, la seva competència seran les botigues electròniques dels comerços tradicionals, que es dediquen a la literatura de mercat.

¿Com afectarà, l’aterratge d’Amazon a les botigues especialitzades, a les llibreries de vell, a les editorials “alternatives”, a… ? El terratrèmol en el comerç electrònic restarà en l’aristocràcia cultural, tot just esmentada en el paràgraf anterior, però no sortirà de la cleda de les societats de drets d’autor i les grans fortunes culturals del país. I, aquí, hi ha camp per córrer a plaer i fer negoci: Els mercats culturals alternatius, el llibre professional, les necessitats dels “pirates” espanyols – que tot ho copien per manca d’una oferta digna i a preus competitius – són prou atractius per aquell que estimi la cultura.

Com deia un xic més amunt, doncs, qualsevol emprenedor que vulgui entrar al mercat de bens culturals, té molt de camp per córrer més enllà dels grans projectes empresarials. I, si d’alguna cosa li serveix l’arribada d’aquest gegant, és per tenir un player suficientment potent com per enviar-li tots aquells clients que, errats en la seva cerca, busquin cultura de masses en negocis especialitzats.

Eps! I aquí si que falta oferta, que jo ja porto més d’un més cercant “El rodaje de La reina de África. Cómo fui a África con Bogart, Bacall y Huston y casi pierdo la razón” de la Katherine Hepmburn, i no hi ha manera de trobar-lo!

Algú s’anima a muntar una bona botiga de cinema, amb descatalogats com aquest, o hauré de piratajer l’exemplar d’una biblioteca a risc d’esdevenir un perillós delinqüent?

L’any de les xarxes socials i l’empenta de Google+

Si la setmana passada parlàvem de l’arribada dels neofeudals, grans empreses TIC amb voracitat econòmica, als inexplorats territoris del núvol; avui tornarem al primer apunt d’aquest bloc per certificar una de les guerres virtuals que més batalles prometen: Estem parlant, com no, de l’any de les xarxes socials i del tercer intent de Google per a fer-s’hi un lloc amb suficiència i garanties.

Google+ sembla ser l’aposta definitiva de la innovadora multinacional americana per desbancar Facebook en el reialme de les xarxes socials. Ni Google Wave ni Google Buzz van comptar amb el favor dels navegants socials, tot i la seva integració amb la diversitat de productes que l’empresa de Larry Page posa a disposició dels internautes. Però ara que, com diu l’imperdible Polígon arroba d’en Jordi Sabaté (@jsmuns), Facebook va perdent mercat al centre neuràlgic del present digital, potser tenen el moment de fer-s’hi un bon lloc.

Més quan, l’aplicació de Google sembla apropar-se, i molt, a les necessitats dels enxarxats socials. Si més no, poques crítiques negatives s’han llegut en blocs i tuits dels early adopters de l’eina. Pocs dels tuitaires l’han comparat amb la seva eina fonamental – tot i que la campanya pel domini del sector ha donat a llum algunes informacions sobre les restrictives polítiques de Twitter amb plataformes afins, com ara TwitDesk -, però molts han mostrat la seva predisposició a deixar Facebook per adoptar una eina que els sembla més fàcil i útil, alhora de gestionar els seus contactes. Per postres, justament ahir llegia una enraonada argumentació sobre els avantatges que la nova plataforma té per a publicadors de continguts (líders d’opinió) sobre Twitter i una piulada força interessant de @fgrau:

#google saca su #googleplus la semana pasada y ayer no renovó su contrato de indexación de tweets con #twitter… :- #piensamalyacertarás

La batalla està servida, I, de moment, qui sembla viure’n al marge és LinkedIn, el caràcter més professional de la qual, sembla que l’aparta un xic del camp de batalla principal. I el mateix succeeix amb les tres xarxes més nostrades: Grera.net, Biznetbarcelona i comunitats.org. Tres xarxes que, focalitzades, en el negoci de les pimes, l’ecosistema emprenedor de Barcelona, i la gestió i l’intercanvi de coneixements, passen desapercebudes pels gegants d’una guerra digital on malden per dominar un dels territoris més sucosos del núvol digital.

Això sí, d’aquestes guerres, i d’aquestes xarxes, les persones emprenedores – inclosos els gestors de les xarxes més nostrades –  en poden treure algun negoci, alguna bona idea. Només cal fer rutllar la closca.

Quina és l’edat de l’esperit emprenedor?

El divendres, a la feina, era fent una d’aquestes tasques repetitives i rutinàries en què ho llançaries tot a rodar i canviaries d’ocupació, quan vaig rebre una trucada d’un emprenedor incansable que va arriar fins a les cavernes de l’empresa on treballo. Lògicament, li vaig indicar el camí o camins més adients, segons el meu parer, per dirigir els seus esforços comercials.

Abans, però, vaig aprofitar l’avinentesa per escoltar-lo atentament. Em va explicar la seva llarga trajectòria com a fotògraf fet a ell mateix. La seva trajectòria, amb feines per empreses de nivell, que compagina amb d’altres a la menuda. I em va expressar, lògicament, les seves necessitats actuals – i d’indicar-li algunes portes per on seguir la seva recerca de clients interessats actual. I, mentre escoltava l’entusiasme que desprenia, em va sorgir la pregunta que encapçala aquest apunt que tens davant dels ulls.

I és que, en Pedro, el fotògraf emprenedor, té 61 anys i una desmesurada passió per la seva professió. En Pedro no és només un fotògraf industrial i publicitari, sinó que, a més a més, és, com no em canso de repetir, un emprenedor, un d’aquests homes que s’ha fet a ell mateix i que segueix fent-se a ell mateix, com demostra la conversa mantinguda i el bon material que, després, em fa arribar per correu. Costa creure que no ha estudiat fotografia i que tot és fruït de l’experiència acumulada i de la passió per captar la realitat a través de l’objectiu.

En Pedro,com ja he dit, té 61 anys i això potser no el fa especial, crec que n’hi ha d’haver d’altres. Tot i que, si pensem en la seva generació, no parlem d’incombustibles emprenedors, sinó d’empresaris que ja s’han rodejat de gent més jove i que emprengui per ells. La trucada d’en Pedro, però, demostra que aquest fotògraf no ha renunciat a la dura tasca de picar totes les portes possibles i obrir-se a nous espais i col·lectius on exercir una professió que, si atenem a la seva web, coneix amb mestria.

El resultat de tot plegat em llença preguntes a l’aire: Quina és la millor edat per emprendre? Quan es perd la curiositat, l’energia, la innocència que ens fa emprendre projectes?

I una resposta ben evident: En Pedro ens demostra que no hi ha edat per deixar d’emprendre. Només cal passió pel què es fa i ganes de seguir-ho fent, sense deixar d’entendre que, qui t’escolta, és una persona, un individu que, potser, necessita l’espurna emprenedora que portes allotjada dins teu.

Postres de músic

Aquesta setmana faig un doble salt mortal amb pirueta incorporada i en llenço, sense paracaigudes, d’un avió en marxa. I és que, després d’haver posat fil a l’agulla al meu projecte  sense tenir un duro, m’han entrat ganes d’escoltar una mica de música. I, per fer-ho, m’he endinsat en un d’aquests sectors emprenedors que m’agrada titllar de sectors socials o, per dir-ho a la moda, sectors 2.0. És a dir, sectors on compartir i coopetir (col·laborar en competició) són conceptes que ajuden a treure tot el suc que, en entorns més privatius, es rebutja.

Fa un parell de setmanes, vaig començar parlant del món de les cerveseries artesanes: un sector on la línia entre consumidor i productor es difumina, i on la competència esdevé cooperació entre iguals. Aquesta setmana, agafo la cervesa de l’altre dia i em poso un xic de música, a veure si me’n surto d’aquest nou embolat en el que m’he enxarxat.

I és que avui parlem de música lliure, i no tinc ganes de parlar del que són les llicències copyleft o de lliure còpia, ni entrar en una discussió, la del dret de còpia, que fa més de dos-cents anys que dura. Només vull fer referència a una alternativa de mercat on l’autor conserva els seus drets de propietat, sense cedir-los a tercers, i gestiona la manera com vol que la música arribi al seu públic i, fins i tot, de quina manera la finança.

musicalliure,catmusicleft.net o musicalibre.es són alguns dels portals que apleguen músics que han decidit promoure’s sense perdre els seus drets, però amb la ferma voluntat d’arribar al màxim de públic possible per tal, i ara semblaré el Núñez del Crackòvia, d’aconseguir que els contractin per actuar, omplir els seus concerts, vendre més entrades i, perquè no?, aconseguir un contracte amb una multinacional del sector. Tot i que aquest darrer no sembla pas el camí escollit per la majoria de músics que utilitzen aquests canals, més donats a d’altres formats de comercialització i accés als seus fans.

Però com es financen aquests grups? Regalen la seva feina? Només viuen dels aires del cel o dels concerts al casal del Barri?

No, no i tampoc.. Les llicències que utilitzen asseguren la llibertat de difusió, però no pas de còpia. És a dir, que lliure no és gratuït o, per dir-ho amb unes altres paraules: Hom pot fer ús dels seus temes, escoltar-los, passar-los als amics, anar fent créixer la comunitat de fans del grup, però, en el moment que algú hi vol guanyar diners, l’autor en cobra els seus drets.

A més a més d’aquesta protecció –natural, inherent al creador de qualsevol cosa i estesa fins a l’infaust naixement del dret de còpia en temps del Rei Pepet i la Guerra del Francès -, espais com Auamusic, una productora de crowfunding (finançament en massa) musical, hereba del projecte Apadrina Un ArtistaJamendo, l’avi web de les plataformes de codi lliure europees,  Kickstarter, que s’autodefineix com “la major plataforma de finançament de projectes creatius del món mundial” o Herzio, una proposta que ofereix eines per a promocionar grups de música que, a més a més, poden vendre els seus treballs i les entrades dels seus concerts a través de Facebook, ajuden a obtenir els diners necessaris per a editar treballs, comercialitzar cançons i donar un rèdit econòmic a uns creadors que, ajudats per les noves tecnologies socials, s’adapten als temps que corren i fan trontollar les parets de la Fortalesa del Copyright (=dret de còpia).

Sense cervesa, no hi ha emprenedor

O, millor dit: sense emprenedor no hi ha cervesa.

I no t’espantis, que no tinc la intenció que castiguis el fetge amb litres i litres de cervesa per tal de montar el teu negoci. Ans al contrari, vull que que ho facis amb el paladar apunt per accedir a un sector emprenedor que em crida l’atenció cada cop que, navegant sense nord, tafanejo per la web.

I és que, més enllà de l’Estrella, la San Miguel i la Moritz -amb uns sabors molt determinats i produccions força massives-, hi ha tot un món de cervesers artesanals que demostren com, amb bon paladar i força empenta, es pot emprendre en un sector on cada consumidor pot esdevenir productor al mateix temps.

Entrem al món de les cerveses artesanals per la Falda del Montseny. A Sant Miquel de Balenyà, hi trobem les instal·lacions de la CCM, la Companyia Cervesera del Montseny, una de les artesanes més antigues d’entre les novelles emergents. I és que, en els orígens d’aquesta cooperativa hi trobem – i si algú del sector creu que m’erro que m’ho digui – al Pep Guardiola de les cerveses locals, en Pablo Vijande. una de les ments i mans més actives d’aquest món de petites empreses que han fet de la cervesa un negoci lucratiu.

Un sector que sembla que va néixer al voltant de la desapareguda Barcelona Home Brewers (BHC), associació d’el·laboradors casolans de cervesa, i que és farcida d’emprenedors que estimen la competència com un entorn on compartir experiències, i arribar a un mercat de prosumidors (productors i consumidors a la vegada) que creix constantment.

De fet, els mateixos productors animen a la producció casolana de cerveses – qui perd els orígens, perd identitat, que diuen -. Un exemple d’aquest fet és la pàgina cervezas.info on, a més a més de formació i informació, ofereixen el material per a fer la pròpia cervesa. Costos baixos d’el·laboració permeten l’ebullició d’aquest sector, un sector on, la diferència entre produccions, la marca la diversitat de sabors i la capacitat de costumitzar els productes treballats. I un segon exemple és el bloc Cerveza Artesanal en Cataluña, el millor mitjà per a seguir el dinamisme d’aquest jove, però ferm sector productiu.

No puc tancar aquest apunt sense fer referència a la cervesera pionera d’aquesta jove fornada de cervesers catalans. Es tracta de la Llúpols i Llevats d’en Àlex Padró. La seva marca, Glops, és la que fabrica més estils de cervesa diferents i va saber apropar-se a Barcelona Activa, l’Agència de Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Barcelona, per a cercar l’assessorament necessari per donar forma a la seva proposta emprenedora. Érem a finals del 2004 i l’any següent començava l’aventura cervesera d’un veí del Poble Sec que s’establia a l’Hospitalet de Llobregat.