Tots tenim el mateix cost per moure'ns per Internet?

Les carreteres de la informació van per barris i, quan un mira les analítiques de les seves pàgines web, se n’adona. Quantes vegades t’han sorprès visites des d’indrets insospitats? Ja saps que darrere d’aquestes visites hi pot haver el teu veí del costat de casa?

Ahir es va acabar el termini per presentar esmenes a la Llei General de Telecomunicacions i la paradoxa que he presentat a l’inici de l’escrit ve a tomb d’aquesta normativa, i d’un dels temes que s’hi poden regular: el de la neutralitat a  la xarxa o el fet que “tot el trànsit d’Internet sigui tractat de la mateixa manera, sense restriccions de cap classe”.

I és que els operadors d’accés a Internet, utilitzen les possibilitats de la xarxa per a desviar allò que rebem i enviem. I ho fan, pel que sembla, segons el què paguem o, molt sovint, segons les necessitats de la mateixa operadora.

Ara, la neutralitat pren volada a Espanya, perquè està en vies de tràmit l’esmentada reforma de la llei general de telecomunicacions i, donat el caràcter tècnic de la discussió parlamentària, el lobby de les operadores pot tenir més capacitat que el comú dels usuaris d’Internet a l’hora d’accedir als parlamentaris i aixecar la seva veu.

Deixo l’apunt en aquest moment, tot recomanant la lectura de l’escrit d’en Ramon Roca i expressant la certesa que, sense neutralitat, no hi ha igualtat d’oportunitats per arribar, amb garanties, al receptor del nostre missatge. I sense igualtat d’oportunitats, el joc de l’emprenedor i la creació d’empreses, resta pervertit per la mà de les operadores i els seus interessos oligopòlics.

L’any de les xarxes socials i l’empenta de Google+

Si la setmana passada parlàvem de l’arribada dels neofeudals, grans empreses TIC amb voracitat econòmica, als inexplorats territoris del núvol; avui tornarem al primer apunt d’aquest bloc per certificar una de les guerres virtuals que més batalles prometen: Estem parlant, com no, de l’any de les xarxes socials i del tercer intent de Google per a fer-s’hi un lloc amb suficiència i garanties.

Google+ sembla ser l’aposta definitiva de la innovadora multinacional americana per desbancar Facebook en el reialme de les xarxes socials. Ni Google Wave ni Google Buzz van comptar amb el favor dels navegants socials, tot i la seva integració amb la diversitat de productes que l’empresa de Larry Page posa a disposició dels internautes. Però ara que, com diu l’imperdible Polígon arroba d’en Jordi Sabaté (@jsmuns), Facebook va perdent mercat al centre neuràlgic del present digital, potser tenen el moment de fer-s’hi un bon lloc.

Més quan, l’aplicació de Google sembla apropar-se, i molt, a les necessitats dels enxarxats socials. Si més no, poques crítiques negatives s’han llegut en blocs i tuits dels early adopters de l’eina. Pocs dels tuitaires l’han comparat amb la seva eina fonamental – tot i que la campanya pel domini del sector ha donat a llum algunes informacions sobre les restrictives polítiques de Twitter amb plataformes afins, com ara TwitDesk -, però molts han mostrat la seva predisposició a deixar Facebook per adoptar una eina que els sembla més fàcil i útil, alhora de gestionar els seus contactes. Per postres, justament ahir llegia una enraonada argumentació sobre els avantatges que la nova plataforma té per a publicadors de continguts (líders d’opinió) sobre Twitter i una piulada força interessant de @fgrau:

#google saca su #googleplus la semana pasada y ayer no renovó su contrato de indexación de tweets con #twitter… :- #piensamalyacertarás

La batalla està servida, I, de moment, qui sembla viure’n al marge és LinkedIn, el caràcter més professional de la qual, sembla que l’aparta un xic del camp de batalla principal. I el mateix succeeix amb les tres xarxes més nostrades: Grera.net, Biznetbarcelona i comunitats.org. Tres xarxes que, focalitzades, en el negoci de les pimes, l’ecosistema emprenedor de Barcelona, i la gestió i l’intercanvi de coneixements, passen desapercebudes pels gegants d’una guerra digital on malden per dominar un dels territoris més sucosos del núvol digital.

Això sí, d’aquestes guerres, i d’aquestes xarxes, les persones emprenedores – inclosos els gestors de les xarxes més nostrades –  en poden treure algun negoci, alguna bona idea. Només cal fer rutllar la closca.

Que venen els neofeudals!

Possiblement vaig un xic tard, ja que la cursa per a la conquesta de l’espai virtual es va fer ben visble quan el rei del màrqueting 2.0 ens va presentar la seva nova finca a l’hiperespai. L’iCloud del senyor Steve Jobs ha aixecat la llebre sobre el cloud computing (com han batejat al fet de tenir tot el teu disc dur a la xarxa). Però és que a mi em va enxampar en la preparació del BizBarcelona i, de fet, no em semblava tan innovadora com l’han presentada als mitjans més generalistes i algun de dedicat.

Arran de la presentació del Senyor Jobs, allò que, fons ben informades diuen, van inventar tres xicots d’Olesa de Montserrat, ha madurat tant, que les grans del sector comencen a fixar-s’hi i ha construir-hi els seus espais particulars, amb la finalitat d’establir, com deien al Público de fa uns dies, un neofeudalisme de magatzems d’informació que, d’alguna manera, venen a reproduir allò que ja fan, des dels temps de l’1.0, algunes de les forges del programari lliure o algunes empreses de gestió d’espais a Internet. I, més recentment, les xarxes socials i algunes de les propostes de crowdsourcing o de sharing (l’altre nom del compartir) de més anomenada.

Això sí, ara sembla que la usabilitat de la cosa serà molt millor, que els grans s‘ho faran per manera de simular els escriptoris dels ordinadors tradicionals, aconseguint, doncs, que nosaltres ens n’aprofitem i accedim a tota la nostra informació sense necessitat de tenir disc dur a l’ordinador.

Pels que comenceu a emprendre els vostres negocis, i vulgueu donar un cop d’ull al sistema dels magatzems de lloguer -i amb accés des de qualsevol indret amb connexió a Internet-, jo us recomanaria una primera visita a  l’escriptori dels nois d’Olesa. Diuen que és el més antic del sector. I és que, els xicots de casa, que estan de moda, tenen una molt bona eina. I, com tota bona eina, han rebut forçá crítiques. Unes crítiques que asseguren que el seu producte no ha evolucionat en tres anys. Però… per què hauria d’haver evolucionat, si els competidors tot just arriben ara al mercat i ells ja hi són ben posicionats?