Vols viure un somni o un malson?

La setmana passada trobava una aplicació de crowdfunding internacional força interessant, i vaig decidir de dedicar-li quatre ratlles des del núvol.

Ahir mateix em trobava amb la presentació videogràfica del nou MBA de la UOC: un programa destinat a persones emprenedores que, a més a més de fer diners, vulguin participar en la refundació global per una economia més humana.

Ahir mateix també, els mitjans de comunicació bullien amb una opinió que, no per coneguda, resulta insultant: No només ho fan, sinó que encara se’ns en riuen. La millor versió que n’he trobat és aquesta:

I tot i que l’individu és un pela-canyes amb afany de protagonisme, no difereix gaire de les opinions que d’altres reconeguts homes de negocis han presentant en els seus escrits. I, ara com ara, penso en George Soros.

I la resposta que en dono a tot plegat és que, si tens estalvis en una entitat financera, assegura’t de conservar-los, tot desviant-los cap a organitzacions o projectes –amb o- sense ànim de lucre que connectin a persones a través de préstecs que actuïn sobre la pobresa. Un dels casos, que m’han arribat per diverses fonts, aprofita Internet i una xarxa mundial d’institucions de microfinances, per a permetre, als individus amb estalvis, prestar 25 dòlars (uns 20 euros) a oportunitats de negoci d’arreu del món. Casos com el dels californians Kiva, permeten invertir en la millora de les condicions de vida del planeta, tot deixant diners que, un cop destinats al negoci, poden retornar-nos i, d’aquesta manera, fer un estalvi real i allunyat de l’economia especulativa on, els ciutadans del carrer, sempre tenim les de perdre.

Des del núvol es somia. Es somia amb l’economia dels petits projectes i els beneficis humans.

S’apropa el Saló de l’Emprenedor: ¡Pasen y vean, el espectáculo más grande del mundo es a punto de comenzar!

 Avui, quan falta una setmana per l’esdeveniment emprenedor de la ciutat de Barcelona, recordo amb un xic d’enyorança aquella primera edició del Dia de l’Emprenedor. Esdeveniment que, juntament amb el més elitista HiT, és reconegut com a pare d’aquest Saló de l’Emprenedor que reneix el proper dimecres a La Fira de Barcelona. Reneix després d’una edició de transició que va servir per a provar un nou model de reconeixement i simbiosi de la Barcelona emprenedora als peus de la muntanya de Montjuïc.

Per tots els que érem en aquella primera edició, allò, aquell esdeveniment, era tan nou com ho és el Saló d’enguany, Era un pas endavant, un salt al futur per uns Premis que volien reconèixer la gent que posava les seves energies en crear una empresa a Barcelona. En aquells temps, emprendre no estava de moda. La moda ha vingut amb la crisi, però el Dia de l’Emprenedor ja aplegava alguns dels esbojarrats que es decidien a anar per lliure.

Un servidor va néixer laboralment a l’empresa que ho muntava, coincidint amb aquella jornada. No vaig viure les Nits de l’Emprenedor, les gales que van precedir un dia que ha anat pivotant entre el Palau de Congressos del cap d’amunt de la Diagonal, i el Palau de Congressos del cap d’avall de la Diagonal.

Ara, quan som a les portes de presentar el fill d’aquell esdeveniment, recordo les solitàries hores de feina amb l’equip que en feia la web. Cal reconèixer, doncs, a la gent que ha participat en aquesta aventura des d’aquell llunyà 2001: Als dissenyadors i les seves propostes; als programadors i les seves solucions; als reptes de la direcció de l’empresa i les seves il·lusions. Com deien els Manel en el seu primer disc: ens ha costat Déu i ajuda arriba fins aquí.

Però n’estic orgullós. N’estic orgullós, perquè d’aquella sembrada en venen aquests fruits. I, a les portes del  Bizbarcelona –el nou nom de la cosa, parit per l’agermanament amb uns padrins de luxe -, em sento un xic envellit. M’hi sento en veure com aquell plançó s’ha fet major d’edat i ha trobat una nova colla d’amics amb qui compartir les seves il·lusions. Envellit i orgullós. Orgullós d’haver estar un engranatge més d’un equip que va fer possible un esdeveniment tan agradós. Orgullós d’haver participat en la sala de màquines d’un esdeveniment que, de tan créixer, s’ha vist obligat a esdevenir Saló. A esdevenir-ne per acollir més gent, més idees, més ànimes inquietes. I, maridat amb el HiT – l’esdeveniment de la inversió -, donar més terreny de joc als emprenedors que vulguin visitar-lo.

Avui som a les portes d’una cita que, mantenint alguns dels elements originaris del Dia de l’Emprenedor, ofereix més oportunitats per a enxarxar relacions i aconseguir eines per a la millora d’aquells i aquelles que, tossuts i valents, decideixen prendre el camí d’anar pel món amb una empresa pròpia.

I és que , com deia un company de viatge en la blogosfera de l’ARAempren, allà hi tindrem emprenedors d’arreu que han vingut a casa nostra, Però  també hi tindrem emprenedors nostrats que han sortit a veure món. Perquè ja n’hi ha que fan les amèriques.. o les europes.. o… els camins de l’emprenedor són inescrutables. No et pica la curiositat això d’anar amb el teu propi sac a descobrir món?

Em dius un secret i jo te’n dic un altre?

Aixequem-nos tots de la cadira que aquesta setmana comencem amb la Technology Review del MIT, el Massachussets Institut of Technology. I és que, avui, des del núvol, bufem una mica d’aire fresc i demanem que obriu portes i finestres per deixar-hi entrar un bri d’innovació: d’innovació oberta o, per a dir-ho en idiomàtica digital, open innovation.

I, per fer-ho, què millor que una entrevista al pare del concepte i que ha estat publicada a mitjans de febrer a la reputada publicació tecnològica?

Si recordeu un dels apunts del mes de març, la innovació oberta és una de les filles més crescudetes i famoses de la cultura del compartir i del crowdsourcing, però no n’és la única. Això sí, com hem indicat, no es pot menystenir, ja que pot ser una bona font de treball per als autònoms i les petites i mitjanes empreses.

Però, com poden fer-ho els més menuts per beneficiar-se de l’obertura innovadora dels grans?

Bàsicament, estant atents a les possibilitats del seu mercat i participant en els processos d’innovació oberta que es llancin en el seu entorn. No serem cap de ratolí, sinó més aviat cua de lleó. Això sí, coneixerem la manera de treballar dels nostres possibles proveïdors, coneixerem nous col·laboradors i, potser fins i tot, obtindrem algun client inesperat.

Avui, però, no posaré exemples pràctics ni casos d’èxit contrastat. Haig de reconèixer que la innovació oberta em ve un xic grossa i només la conec a través d’alguna de les activitats que es fan en el marc de les polítiques de la línia de creixement i consolidació d’empreses de l’entitat on treballo i d’algunes lectures que han cridat la meva atenció i han salivat la meva curiositat.

Ara bé, cercar a Internet els processos d’Innovació Oberta que llancen les empreses del sector on treballem és una bona manera d’ampliar el nostre mercat i de poder redirigir-lo en la direcció on va el mercat.

I, ara si, que posaré un parell de casos de grans empreses que han llançat, en forma de concurs i en aquest bonic món de les tecnologies, dos processos que m’ensumo que tenen a veure amb això de la innovació oberta.

El primer és l’IBM Global Enterpreneur Program, on una de les pioneres de l’entorn digital busca col·laboradors que, com diuen en aquesta campanya, els ajudin a fer un planeta més intel·ligent.

I el segon és d’una de les babies més crescudetes del món digital i va destinat a un públic d’emprenedors molt concret. Per a dir-ho en el meu llenguatge particular és una campanya d’innovació oberta que es juga en el territori de les guarderies digitals, és a dir, entre el menut Google i els menuts programadors que estan navegant entre codis fonts en les facultats del món mundial. El seu nom és molt cinematogràfic – Google Summer of Code -i el meu nebot hi ha estat apunt d’entrar. Segur que en el futur, alguna altra porta se li obrirà. I, sinó se li obra, és que no havia de passar.

Postres de músic

Aquesta setmana faig un doble salt mortal amb pirueta incorporada i en llenço, sense paracaigudes, d’un avió en marxa. I és que, després d’haver posat fil a l’agulla al meu projecte  sense tenir un duro, m’han entrat ganes d’escoltar una mica de música. I, per fer-ho, m’he endinsat en un d’aquests sectors emprenedors que m’agrada titllar de sectors socials o, per dir-ho a la moda, sectors 2.0. És a dir, sectors on compartir i coopetir (col·laborar en competició) són conceptes que ajuden a treure tot el suc que, en entorns més privatius, es rebutja.

Fa un parell de setmanes, vaig començar parlant del món de les cerveseries artesanes: un sector on la línia entre consumidor i productor es difumina, i on la competència esdevé cooperació entre iguals. Aquesta setmana, agafo la cervesa de l’altre dia i em poso un xic de música, a veure si me’n surto d’aquest nou embolat en el que m’he enxarxat.

I és que avui parlem de música lliure, i no tinc ganes de parlar del que són les llicències copyleft o de lliure còpia, ni entrar en una discussió, la del dret de còpia, que fa més de dos-cents anys que dura. Només vull fer referència a una alternativa de mercat on l’autor conserva els seus drets de propietat, sense cedir-los a tercers, i gestiona la manera com vol que la música arribi al seu públic i, fins i tot, de quina manera la finança.

musicalliure,catmusicleft.net o musicalibre.es són alguns dels portals que apleguen músics que han decidit promoure’s sense perdre els seus drets, però amb la ferma voluntat d’arribar al màxim de públic possible per tal, i ara semblaré el Núñez del Crackòvia, d’aconseguir que els contractin per actuar, omplir els seus concerts, vendre més entrades i, perquè no?, aconseguir un contracte amb una multinacional del sector. Tot i que aquest darrer no sembla pas el camí escollit per la majoria de músics que utilitzen aquests canals, més donats a d’altres formats de comercialització i accés als seus fans.

Però com es financen aquests grups? Regalen la seva feina? Només viuen dels aires del cel o dels concerts al casal del Barri?

No, no i tampoc.. Les llicències que utilitzen asseguren la llibertat de difusió, però no pas de còpia. És a dir, que lliure no és gratuït o, per dir-ho amb unes altres paraules: Hom pot fer ús dels seus temes, escoltar-los, passar-los als amics, anar fent créixer la comunitat de fans del grup, però, en el moment que algú hi vol guanyar diners, l’autor en cobra els seus drets.

A més a més d’aquesta protecció –natural, inherent al creador de qualsevol cosa i estesa fins a l’infaust naixement del dret de còpia en temps del Rei Pepet i la Guerra del Francès -, espais com Auamusic, una productora de crowfunding (finançament en massa) musical, hereba del projecte Apadrina Un ArtistaJamendo, l’avi web de les plataformes de codi lliure europees,  Kickstarter, que s’autodefineix com “la major plataforma de finançament de projectes creatius del món mundial” o Herzio, una proposta que ofereix eines per a promocionar grups de música que, a més a més, poden vendre els seus treballs i les entrades dels seus concerts a través de Facebook, ajuden a obtenir els diners necessaris per a editar treballs, comercialitzar cançons i donar un rèdit econòmic a uns creadors que, ajudats per les noves tecnologies socials, s’adapten als temps que corren i fan trontollar les parets de la Fortalesa del Copyright (=dret de còpia).