Fes-t’ho tu, Marta!

Ahir, en fer el repàs matiner dels mitjans digitals, llegia un Mail Obert de la Marta Rojals a Vilaweb molt crític amb l’emprenedoria. Bé, més que amb l’emprenedoria amb el què, encertadament, en diu “propaganda de l’emprenedoria”.

El seu Mail Obert coincidia curiosament amb un “publireportatge”, per utilitzar els mots de la Marta, aparegut com a Tema del Dia a El Periódico de Catalunya.

Ambdós informacions es mouen en la mateixa sintonia mediàtica que la pròpia Marta pretén denunciar i resten ancorades en la superfície publicitària d’una remor de fons que és la que, setmanalment, presentem #desdelnúvol.

I és que arguments com:

És com dir-los: ei, no esperis que puguis pagar-te un pis del Fotocasa: compra’t un solar, demana permisos i totxos amunt!

són molt encertats, però els rebat la pròpia pràctica “emprenedora” amb projectes tan antics com la cooperativa de treballadors que van aixecar les vivendes del barri obrer on vaig néixer o, en la seva versió més actualitzada, amb projectes tan vius i actuals com Sostre Cívic.

L’emprenedoria, benvolguda Marta, no és només el què apareix als mitjans. Mantenir l’argumentació en la superfícies mediàtica per acabar dient que:

En fi, que ens demanen que nosaltres fem gratis allò que no saben fer ells ni cobrant: posar imaginació, talent i valentia per aixecar un mercat laboral enfonsat.

no és una bona tria.

La tria és emprendre, però no emprendre a la babalà – “sense crèdit, sense ajudes, passant per un viacrucis burocràtic de nivell ugandès” -, sinó fer-ho a través de les propostes d’emprenedoria que viuen al marge dels polítics a qui fas referència en el teu article.

I, si l’aigua córre, les estatístiques ja no serveixen de res i la política que ens fan deixa d’ésser l’enemic a batre, l’il·lusionista de ments tobes a qui sembla fer referència el teu article.

L’alternativa passa per emprendre i actuar. Per emprendre en companyia i actuar electoralment contra els dropos, que no són els que reben la crida emprenedora, sinó els que governen i es miren el món a través d’anuncis i xifres.

@eyeos – Una trapelleria que acaba en mans gegants

Ahir al matí, en un moment de descans entre tasques laborals, vaig entrar al twitter per trobar-me amb la següent informació:

Telefónica compra EyeOS http://t.co/UP3vJghuno via @xataka

— Cristina Ribas (@cristinaribas) April 1, 2014

Pels que som un xic granadets i hem fet vida en l’entorn tecnològic català, eyeOS era el punt de rebel·lia nostrada, el més llibertari dels nostres projectes empresarials, l’invendible servei al núvol que, fins i tot, s’havia avançat al poderós Google i semblava sortir-se’n més enllà del resclosit bassiot local. I aquí hi ha la nostra culpa que la compra, hores d’ara, no sigui a la inversa.

Avui, que els mitjans aniran plens de l’èxit de l’empresa catalana en trobar una digna sortida a una situació que semblava crítica, als avis rebels de la Internet catalana ens agafa un cert desencís. Del qual segur que en som culpables.

I és que, si bé la sortida és bona per eyeOS – segons totes les fonts consultades, mantenen independència de gestió i càrrecs – el menjar vindrà de la mà de la privatitzada empresa pública de telefonia i això, vulgues no vulgues, ha de condicionar l’esdevenir de la micro multinacional catalana.

Lluny queda ara aquella solució a una necessitat entre tres nanos que volien treballar plegats sense sortir de casa.

La seducció d’en @pau ha trobat un desllorigador, encara que no ens agradi, a una situació crítica per al núvol d’Olesa de Montserrat.

Què ens cagarà el tió? Què ens portaran els Reis?

Tanquem l’any amb un apunt que, a diferència del què és habitual en el gremi, ni resumeix l’any emprenedor ni fa futurologia tot endintsant-se en les tendències del 2014. Ans al contrari, afonda en les tradicions i demana desitjos pel tió i pels Reis.

Bé, més que desitjos és una proposta de ruta lletraferida i emprenedora que comença amb un clàssic gironí, fa parada en un raconet de Poblenou i acaba esmaperdut entre els sinuosos i menuts carrers que conformen la llibreria més gran de Barcelona.

Si senyor! Acabem l’any #desdelnúvol parlant de llibreters emprenedors, de llibreters amb bones estrategies per arribar a aquells que, com un servidor, encara ensumen el paper quan baixen del núvol al carrer.

La llibreria 22 de Girona tanca enguany el seu 35è aniversari. Un any per celebrar la perseverança i la tossuderia d’una adaptació constant a l’entorn que ha portat al seu llibreter, entre més, a formar part del jurat del Primer Concurs de Microrrelats Castellers organitzat pels Marrecs de Salt, la colla blau Ter de les comarques gironines. Un flashmob de dues setmanetes a twitter. Tot un repte de velocitat per una llibreria que, obrint portes en temps de la Constitució espanyola, és un bon indret per a què els els Reis i el Tió connectin amb les essències de la bona literatura.

Si volen també poden fer un tats de l’arriscat projecte d’un llibreter amb estudis que ha fet parada al Poblenou més tradicional per a obrir un negoci de nom tan recriminatori com descriptiu: Nollegiu. I és que, Nollegiu supera el concepte de llibreria per esdevenir un veritable transmissor de cultura literària.

I del 22 i el Nollegiu a les 35 llibreries de Gràcia! Un tou de taulells diversos i independents que conformen un veritable cluster de les lletres, un il·lusionat territori per tots aquells enamorats de la descoberta i la sorpresa amagada entre les lletres de qualsevol llibre o publicació.

I és que la literatura, com l’esperit pujolsià, reneix ara i sempre als seus il·lusos enterradors.

Fins passat Reis i moltes gràcies.

Tossudament persistent

El passat cap de setmana, Granollers va acollir una nova edició dels Premis Blocs Catalunya. Uns guardons que, amb sis edicions a l’esquena, malden per donar veu i notorietat a la nodrida blogosfera catalana.

Despistat com sóc, vaig saber que era finalista d’aquest guardo per una piulada rebuda el mateix dia de la Gala del lliurament dels premis.

De bon principi, vaig quedar un xic desconcertat. Oi més en saber que era un dels 10 blocs de l’ARA que havien arribat en aquest estadi.

Seguidament però, em va fer il•lusió repetir l’experiència de l’any passat, tot sabent que em quedava altra cop a les portes del premi. És així com em vaig sentir un xic com aquell emprenedor que, fent la seva feina, la veu reconeguda socialment, però no encalça el lideratge del seu mercat.

I és que, si l’any passat, el vencedor, analitzava el món des de les dades obertes que les administracions ofereixen, enguany – a política, economia i societat – l’esclat sobiranista donava força a un bloc sobre Estats… o més ben dit, sobre aquells que en volen un.

Eus aquí doncs com l’emprenedoria col•laborativa i autogestionada quedava novament a les portes d’un reconeixement que, qui sap si, l’any vinent tornarà a repetir-se.

Tossut com un emprenedor amb el seu projecte, maldarem perquè així sia.

Reflexions d'un servidor públic

En la gestió dels afers públics, més que en cap altre entorn emprenedor, l’excel·lència i la millora continua esdevenen dos principis de funcionament que resulten imprescindibles.

El fet de jugar amb diners públics posa un plus de responsabilitat en qui gestiona aquests diners i també en qui els utilitza en forma de servei, activitat formativa, etc.

Aquesta reflexió ve a tomb de la meva tasca quotidiana com a gestor d’activitats de formació. Una tasca on, després de sembrar i recollir, toca veure si la collita trimestral ha estat prou bona.

En aquest segon trimestre de l’any, hi ha hagut un increment notable en la satisfacció de les activitats de formació ofertades per a les persones emprenedores i les empreses que volen aprofitar-nos per a millorar les seves competències i encarar els seus reptes de present i futur.

Per fer un símil casteller, aquest trimestre hem passat de fer castells de 7 a fer-los de 8 amb regularitat i ha bastir alguna torre de vuit folrada en alguna acció específica.

Ara bé, amb el cava a la mà, toca tornar-lo a guardar a la nevera. I és que, sense entrar a valorar-ne els motius, hi ha hagut un notable descens en la ocupació de les aules, tot i que aquest descens no es correspon amb les inscripcions realitzades.

Ens tocarà fer un esforç per millorar les assistències a les activitats, però també caldria fixar alguna mesura per a què l’usuari, que reiteradament falta a activitats on s’ha apuntat sense notificar-ne la baixa, entengui que està fent un ús fraudulent dels diners que tothom acaba posant a l’administració per a què els faci rutllar amb sentit.

Ara que els uns escapcen amb tisores gegant i els altres es queixen de la cosa pública, fora bo atendre les demandes de racionalització del diner públic i ser més curosos en l’aprofitament dels serveis que encara es mantenen.

En aquest cas, tot depèn de la nostra capacitat per comunicar i, ja posats, obligar les assistències dels inscrits, però també als usuaris del servei que, de manera inconscient, roben diner públic amb la seva inassistència.

Reinventant el negoci de la comunicació: Vilaweb i La Directa

D’aquí a 9 escassos dies, Vilaweb arribarà a la majoria d’edat. 18 anys d’aquella aventura – La Infopista – engegada per un periodista visionari, amb nas per detectar a distància la direcció que aniria entomant el món comunicatiu.

El #desdelnúvol no volia deixar passar l’efemèride sense retre un homenatge a aquella efemèride i, quina millor manera de fer-ho, que parlant de models de negoci en el sector dels Media amb una doble referència: el vellot Vilaweb i la novella La Directa.

Vilaweb és la marca comunicativa de Partal, Maresme i Associats, una Societat Limitada que, com em deia en Vicent, “quan la vam crear, fa 17 anys, semblava la forma més sensata de tirar endavant el projecte.”

Aquesta fórmula els ha permès funcionar a la manera tradicional durant força temps,  és a dir, trobant prou publicitat per sobreviure. Però la publicitat és un model força caducat i, sense canviar de forma jurídica, han mogut peça. I l’han mogut vers un model tan innovador com interessant per aquells que som prosumidors d’informació:  +Vilaweb.

+Vilaweb esdevé quelcom més que un model de finançament. A +Vilaweb, segons l’aportació realitzada, el lector té més o menys oberta la porta de la redacció:  proposant temes, disposant d’una veu pròpia en el mitjà i participant d’activitats diverses, inclosa l’Assemblea de Lectors, una iniciativa que l’apropa força al model cooperatiu on han focalitzat els esforços l’altre model comunicatiu a presentar: el Setmanari Directa.

La Directa és una de les publicacions joves i desenfadades que, com Cafèambllet, eldiario.es, yorokubu o  Revista Mongolia,  està retornant el significat real al periodisme: informació veraç, contrastada i crítica amb el poder feta per professionals d’una jove nissaga capaç d’atrevir-se, en molts casos, a treure publicacions en paper, però que saben posicionar-se també en els entorns digitals.

La Directa porta vuit anys al carrer i tres a Internet. Fins ara, ha funcionat com a associació cultural de gent relacionada amb el moviment associatiu i, aliens a la publicitat com a font de finançament per tal de servar independència. Fins ara, s’han nodrit de les subscripcions rebudes i de les compres físiques de la publicació. Ara, justament aquests dies, estan tancant ronda de finançament a través de Verkami i estan redirigint el vaixell vers un model cooperatiu que tindrà una pota de producció i una de consum.

Comunitat de prosumidors i cooperativa de periodistes i lectors, dos models de futur per un món, el dels mitjans de comunicació, en constant crisi. Una crisi que, en aquests casos, té l’origen en el menysteniment del lector per a girar la mirada vers els anunciants, els accionistes i llurs interessos privats.

Actualització a 26 de juny de 2013:
Un dels rotatius esmentats en aquest apunt, ha actualitzat la informació sobre el sistema cooperatiu de gestió de mitjans de comunicació amb dos informacions que val la pena enllaçar. Són la conquesta dels mitjans i veus precàries amb accent propi arreu del món.

Un fantasma recorre el món, el fantasma de l’emprenedoria!

EMPRESA f.
|| 1. ant. Símbol o figura enigmàtica que serveix de divisa i representa allò que un vol fer o la norma del seu obrar; cast. empresa.
|| 2. Acció o obra que un emprèn; cast. empresa.
|| 3. Societat mercantil o industrial fundada per a emprendre obres o especulacions; cast. empresa.
Etimologia: forma femenina del participi passat de emprendre.

Font: Diccionari Català-valencià-Balear

Comença a corre la brama que som immersos en una nova bombolla: la bombolla emprenedora.

Darrerament, la trobo arreu. en mitjans escrits, en digitals, en alguns dels companys de l’entorn laboral, en…  I, les fonts principals d’on beu la crítica a guanyar-se la vida sense amo, s’alimenta des de mitjans afins a l’elitisme ultracentrista.

Mitjans com eleconomista.es, del Marqués de Montecastro y Llanahermosa; o elconfidencial.com, el diario de los lectores influyentes, alimenten el fantasma de la nova bombolla. I ho fan amb dos argumentacions bàsiques:

1.- No tothom pot emprendre.

2.- Per emprendre cal formar-se.

Sense voler aprofundir en polèmiques polítiques i econòmiques que no venen al cas, ja que cadascú és lliure de pensar com vulgui sempre que accepti per als altres allò que s’aplica per a ell mateix, crec que la brama creix i ja arriba a mitjans generalistes, com La Vanguardia del passat 25 d’abril, i que, en l’arrel de tot plegat, ens trobem amb un problema conceptual de fons que cal explicar.

Un emprenedor, segons llegim al DIEC, és una persona que

“no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses.”

I això ens fa emprenedors a tots aquells que, de la vida, en fem passió, ja sia per vocació o necessitat.

En un món on, les èlits economicistes, ens volen mesells dels seus designis, màquines de les seves línies de muntatge, ascetes del món real, obrir una botiga o mantenir el lloc de feina, és el retorn a l’esperit d’una data, la d’avui, que molts voldrien oblidada.

Ah! I per fer-ho, només calen hores i més hores de feina, fins que l’experiència ens dóna la primera formació i ja tornem a tenir temps per a formar-nos com Déu mana i anar avançant tossudament en la nostra empresa, sia la que sia.  Altra cosa són els cants de sirena dels finançadors de l’emprenedoria empresarial i la possible bombolla del capital esmerçat en generar nous soldats al servei de les elits econòmiques d’arreu. Però aquí, ja juguem en una divisió que, ara com ara, no és la nostra.

Vivim en un cubell d'escombraries: aprofitem-ho!

Del meu pas per les aules de l’Autònoma me’n queden records de companys de promoció, que fa temps que no veig; del color de les parets d’aquell soterrani on politòlegs i sociòlegs èrem abocats; del vestit negre d’aquell mestre que veia el món amb els ulls de Pareto; i d’un seguit d’altres mestres que, d’alguna manera o altra, van participar en la meva manera d’analitzar el sector públic, les organitzacions i les polítiques en general.

Un d’aquests professors, potser el més notable de tots, fou en Joan Subirats, en Subi pels alumnes. I, de les seves classes, en tinc retingut el record del cas de l’AVE -acabaven de fer la inauguració de la felipada -, del de la piscina -i com calcular-ne la rendibilitat econòmica i social- i d’un model de gestió que m’ha ajudat, i molt, a moure’m en el món professional: el garbage can model.

De fet, el model del cubell d’escombraries és tant vell com jo, ja que en Cohen i els seus, el van definir ja fa una quarantena d’anys.

Potser et semblarà que fujo d’estudi i que m’allunyo de l’emprenedoria que impregna aquest bloc, però el garbage can model és un dels models estructurals més ûtils alhora de definir un projecte empresarial. De definir-lo, de saber que només explicant-lo se’l pot fer viable, i de bellugar-se amb èxit en el món actual, crisi inclosa.

I és que les beceroles del garbage can model venen a mostrar com tots els elements necessaris per actuar són sempre al nostre voltant, però, com en un cubell d’escombraries dels d’abans, barrejats i sense ordre.

Per tant, només cal estar al cas per a poder maridar un problema amb la seva solució o uns finançaments amb un projecte, o una feina amb un treballador, o… I és que, en el garbage can model, la planificació no hi té cabuda i, per això massa sovint, ens hi trobem perduts i intentem construir plans que ens ajudin a convençer-nos que som capaços d’ordenar el caos evident que és el món real. Aconseguir superar aquest estadi potser ens pot ajudar a estar menys tensos per assolir objectius, però més a l’aguait de qui i què tenim al nostre voltant.

T’hi llances?

Corregint prediccions #desdelnuvol

El 28 de desembre del 2011, un servidor aplegava unes quantes prediccions per l’any que vam tancar abans d’ahir.

Ara que ja som al 2013, i que no sóc gaire operatiu tecnològicament parlant, potser seria hora de repassar-les per comprovar si la innocència dels futuròlegs fou bona o no.

La mandra però em guanya en aquest segon dia de l’any, la mandra i la convicció que és entre molts i experimentats com es poden valorar i avaluar les coses.

Per això, us deixo l’enllaç i us animo a valorar-ne els continguts.

Sigueu bons i potser els Reis us portaran força presents.

Especial de Sant Esteve: Del govern dels millors al govern de tots

El #desdelnuvol @ARAemprenem d’avui és especial i, si es vol, podria formar part de l’Auca del Senyor Esteve. Si més no per la temàtica que es vol destacar i pel rerafons literari de l’anomenat Pacte de la Llibertat que, des d’una vessant emprenedora, il·lustrarà aquest apunt.

El Pacte per la Llibertat és el nom que, des de les files convergents, han donat al pacte de legislatura que ha permès la investidura del President Mas, una investidura que, com molt bé ha vist el professor Subirats, ha mudat de llenguatge, empès potser per uns resultats electorals que van recolzar la política sobiranista de la proposta presidencial, però no la seva política social.

Amb el desconeixement de com evolucionarà aquest nou accent executiu, un servidor se salta la cortina sobiranista i de política fiscal que ha omplert pàgines i minutatge en els mitjans i es fixa en un dels apartats més interessants, i desconeguts, per a les persones emprenedores que estan en procés de crear el seu negoci o que malden per la vigència de la seva petita empresa en un món dominat per les grans corporacions i la seva enginyeria fiscal – per utilitzar el llenguatge políticament correcte -: em refereixo a l’apartat de les “mesures per abordar la recuperació econòmica” que s’inclou dins de l’annex segon del esmentat pacte i que consta de 29 mesures legislatives i executives que, si no resten al núvol del paper, poden donar aire al sector emprenedor, tot reil·lusionant a les persones que hi posen temps i banyes.

Felicitant als signants d’un acord que s’enrecorda dels emprenedors a la menuda, esperant que no restin en l’oblit i que sumin més suports parlamentaris en el seu disseny i execució, bones festes i millor entrada d’any.

Ens retrobem passat festes, des del núvol i emprenent!