Si ets una persona emprenedora, apropa’t al #BizBarcelona

Encara falten 15 dies, però el volum d’activitats i esdeveniments que s’apleguen a Fira de Barcelona durant els dos dies del BizBarcelona, bé valen un avançament de la noticia. Oi més quan un servidor ha participat com a peó durant força edicions d’un dels pares de la cosa: El dia de l’emprenedor.

BizBarcelona és un aplec al servei de la gent amb idees, projectes o empreses – com més petites i dinàmiques, millor – que vulguin accelerar els seus negocis, tot coneixent possibles vies de finançament, proveïdors, clients, consellers i molt més.

En la seva segona edició, després d’una desena de dies de l’emprenedor, el BizBarcelona torna a la Fira per a omplir dues intenses jornades de treball i construcció de la musculatura emprenedora del país.

Dues jornades que formen part d’una intensa setmana emprenedora on Barcelona, la Barcelona més menestral i creativa, aplega un congrés de màrqueting digital, un esdeveniment d’oportunitats digitals, una plataforma per a visualitzar, experimentar i conèixer les principals novetats del sector de la tecnologia aplicada a la creació, un mercat de finançament, un mercat d’innovació oberta, una competició global d’emprenedors i un servei de sessions de vídeo presentació.

Tot un món per descobrir on val la pena acreditar-s’hi amb un full de ruta ben definit per a que no se’ns enganxin les activitats de corbata.

Aquesta setmana, mirarem #LaTele

Més enllà dels canals de televisió comercials, hi ha un mitjà fet per persones emprenedores i per a persones emprenedores. Emprenedores, il·lusionades –en el bon sentit de la paraula- i socialment compromeses.

Es defineixen com:

un canal de comunicació lliure, autogestionat i comunitari.

I va néixer l’any 2003 de la mà de

l’Assemblea per la Comunicació Social com a resposta a la necessitat de tenir una televisió dels moviments socials, que servís de crítica i alternativa als models de comunicació dominants.

Però LaTele, el projecte audiovisual que veu directament de la font de les ràdios lliures i alternativa, de les quals possiblement Ràdio P.I.K.A en sigui la més antiga a Barcelona, no és un canal talibà i dogmàtic, ans al contrari, té una programació oberta i plural que permet, per exemple, seguir debats electorals d’aquells partits i agrupacions que no apareixeran mai en les televisions convencionals.

Ara, LaTele, que emet en el canal 37 de la TDT, és en ronda de finançament a través de Goteo, una de les plataformes de crwodfuning, microfinançament o finançament en massa. Però,a  diferència, de les propostes habituals d’aquest canal, no només busca finançament, sinó també coordinadors d’espais de programació, traductors, dissenyadors i editors d’audiovisuals, així com equipaments audiovisuals i informàtics.

Una bona manera de maridar talent, reutilització i creativitat per un món socialment emprenedor i econòmicament sostenible.

T’hi apuntes?

La faula de la llebre i la tortuga revisitada pel sector de les finances

Aquesta setmana, la meva navegació pel núvol, m’ha tornat a portar a terra ferma. La terra ferma i fèrtil del mercat financer i les seves variants. Això sí, tot actualitzant una antiga faula: la faula de la llebre i la tortuga.

En la versió més antiga d’aquest relat, la d’Isop, la llebre perd la juguesca pel sol fet de creure’s molt més ràpida que la seva rival i per perdre el temps alegrament a l’ombra d’un arbre fruiter, mentre la tortuga va avançant amb parsimònia o constància.

En la versió pre-romàntica de LaFontaine, és el col•lectiu de tortugues conxorxades qui enganya la supèrbia de la llebre que, per molt que corri, no pot vèncer al col•lectiu calmat.

La versió del sector financer, en la que poso l’accent en aquest apunt, és tributària d’ambdues versions, tot incloent-hi alguna variant innovadora.

Feta la introducció, posem-hi els personatges: En el paper de llebre hi tenim les caixes d’estalvi; en el paper de tortuga, ens trobem amb les cooperatives de crèdit; i, posem la innovació, en el paper de llop atret per la velocitat en fer diners de la llebre, hi tenim la banca. Aquell ens indeterminat que, reblem el clau i posem-hi la veu d’en Sheldon Adelson: “la banca gana”.

Presentats els personatges, mirem les dades en les que se sustenta la nova faula. I, per fer-ho, seguim el fil llançat per Vilaweb que ens porta a una acurada informació, signada per la Gemma Aguilera i publicada per Tornaveu, la iniciativa que dóna veu al moviment associatiu dels territoris de parla catalana

En l’esmentat article se’ns presenta el bon estat de salut de les cooperatives de crèdit catalanes que, a excepció del cas de la Secció de Crèdit d’una Cooperativa ebrenca que va voler mutar a llebre, van avançant sense deixar-se enlluernar pels sucosos fruïts de l’especulació financera.

Per un emprenedor honest, l’accés a una d’aquestes cooperatives de crèdit pot ser la prova del cotó sobre la solidesa del seu projecte de negoci.

#crowdfunding + #BusinessAngels #desdelnuvol = @thecrowdangel

El dijous rebia un esperat correu electrònic de part de  TheCrowdAngel.com, un projecte que pretén facilitar el business angeling mitjançant una plataforma d’inversió conjunta en projectes emprenedors.

El correu en qüestió, m’anunciava la obertura de la Beta pública d’una plataforma on venen treballant, des de fa uns quants mesos, els inversors, emprenedors i consultors del Grup Inveready, una Societat de Capital Risc que porta arriscant-se en projectes innovadors des de l’any 2007.

Com diuen els seus fundadors, The Crowd Angel és la primera plataforma de crowdfunding centrada en invertir online en una selecció d’startups investment ready – empreses joves i preparades per a ser invertides -.

El que fan en aquesta plataforma és seleccionar projectes interessants, en base a la seva experiència com a venture capitalists – inversors de risc -, posar-los a disposició dels inversors donats d’alta a la plataforma, tot facilitant-los tot el procés d’inversió – contractes inclosos – i el seguiment de les inversions realitzades online.

Ens trobem doncs davant d’una innovació al nostre país?

Sembla ser que si, ja que la penya dels àngels va un pas més enllà de les plataformes de crowdfunding existents, les que funcionen amb microdonacions a canvi d’espècies, per entrar de ple en les inversions amb risc i, per tant, amb retorn econòmic de la inversió facilitada en cas que l’empresa invertida creixi i es consolidi.

T’atreveixes a finançar projectes innovadors #desdelnuvol?

@Yababu, #artesania per a nens i nenes amb… titelles web?

Aquesta setmana presento el cas d’una emprenedoria que pot servir d’exemple a aquells artesans tradicionals que es mirin amb desconfiança les oportunitats que els oferim #desdelnuvol.

De fet, no em van pas arribar per Internet, sinó per la ràdio, aquell aparell que feia les funcions d’Internet abans d’Internet.

I el motiu de l’entrevista, que va captar la meva atenció, fou doble:

– Per una banda, el guardó assolit com a Millor proposta educativa dels premis internacionals a la Innovación en Internet (INVI) 2011 de RTVE. I,

– per l’altre, el llançament d’una campanya de crowdfunding a través de la plataforma de micromecenatge Lánzanos.com

I és que, els pares de Yab i Abu, són una petita productora santboiana d’espectacles de titelles, que no han dubtat en treure pit, i complementar els espectacles de carrer amb un webshow d’abast mundial dirigit a quitxalla en edat preescolar i als seus pares.

Un projecte que els permet experimentar amb la creació de continguts i interactuar amb els seus usuaris d’arreu del món. I tot amb un producte molt ben treballat i sota llicència Creative Commons.

Els creadors de Yababu.tv transcendeixen doncs una activitat tradicional i artesanal per arribar més enllà de les places i els carrers. Però ho fan sense abandonar el pinyol del seu negoci: els titelles.

El #recommerce serà tendència al 2012?

Bernardo Gutiérrez (@bernardosampa), un dels emprenedors que s’està fent un nom dins de l’empreneduria amb futur,, fa uns dies va piular una de les tendències del 2012: el recommerce.

Però, com ell mateix es preguntava, què caram és això del “recommerce”?

El seu enllaç ens portava a un d’aquests indrets de la Internet que et parlen del futur amb la suficiència pròpia dels inconscients.  TrendWatching és un escàner de tendències i, si heu clissat l’enllaç, haureu vist que el recommerce és la manera més cool per a referir-se al fet de donar una segona vida a allò que ja no ens és necessari, però que si que ho pot ser per un altre.

Pels puristes del recommerce no es tracta tant de vendre objectes usats – segur que ja tens el nom d’algun web, revista o botiga que ho fa, oi? -, com d’intercanviar-los per d’altres que ens puguin ser útils. I aquí és on podem posar alguns exemples que m’han arribat en aquests darrers dies.

Començarem un diumenge al matí al Passeig de Sant Joan. Parelles joves, famílies amb nens, algun avi de somriure sincer. Sí, sí, aquest era el perfil de la gent que, atenent a la crida de la Xarxa de Suport Mutu de la Dreta de l’Eixample, posaven els seus llençols i taules en el mercat del intercanvi posat al mateix passeig. I, si rasques un xic la web, en trobaràs gairebé a cada barri de Barcelona. Imagina’t tu si piquen fort que ja han cridat l’atenció de la mateixa administració.

Però, si volem posar-li el necessari toc innovador, podem donar un vol pels carrers de Nova York. Allà, si ens hi fixem tant bé com ho va fer en Carlos Guardian, hi trobarem una màquina d’aquestes que hi ha en les oficines per a comprar cafès, begudes o refrigeris, però amb un toc un xic especial: els clients en són proveïdors i, si no volen intercanviar res, reben crèdits per a futures compres.

Cal que aprofundim en d’altres experiències d’aquesta pluja de Cloud Living a viles i ciutats?

I per què no financem la recerca tots plegats?

La setmana passada vaig tenir un breu i interessant diàleg amb dues Carmes a través del Twitter. Tot va començar amb una piulada de @carmeagusti que feia així:

Sería posible q aquí el #crowdfunding en #ciencia y #tecnología funcionase y levantase mayores cantidades? bit.ly/sJ0Xck

Darrere de la piulada, un experiment científic –si es vol utilitzar aquest concepte per a referir-s’hi- sorgit al sempre inquiet mercat americà. I és que #Scifund Challenge va posar 49 projectes de recerca en una plataforma de crowdfunding durant 40 dies amb un doble objectiu: finançar-los en temps de vaques flaques i donar a conèixer la seva feina a la societat.

El resultat de l’experiment, que va concloure dijous de la setmana passada, va ser de més de 70.000 dòlars invertits i 10 projectes assolint el seu objectiu de finançament.

De resultes de l’intercanvi d’opinions, i del decrement que es percep en el finançament de la R+D+i a casa nostra, en va sorgir la necessitat de llançar el repte d’una iniciativa similar.

De plataformes de corwdfunding no en falten i de projectes, tampoc. Ens trobem doncs davant d’una oportunitat de crowdfunding de la recerca bàsica: Qui s’atreveix a posar la nostra recerca en mans d’inexperts microfinançadors?

De gota en gota s’omple la copa

Entre la Global Enterpeneurship Week i la Campanya Electoral, sembla difícil fer forat informatiu per d’altres temes d’interès per als emprenedors. Però jo, furgant al núvol, m’he fet el propòsit d’intentar-ho amb un tema del qual fa sis mesos que no en dic res: el crowdfunding.

I és que, en aquests sis mesos, el núvol s’ha anat densificant i les gotes d’aigua han amarat el sòl de manera profitosa, ja sigui per fer alçar alguna llavor del nivell del quart disc d’en Cesk Freixas; o per captar l’interès d’institucions com Barcelona Activa o acc1Ó.

D’arrel mataronina i familiar és Verkami, el punt de trobada entre gent amb idees, projectes interessants i usuaris amb ganes d’ajudar a tirar-los endavant que ha aplegat als padrins del disc d’en Freixas i que porten més d’un any fent la feina suara esmentada.

Més noves són les propostes de Lanzanos i Goteo.

La primera és iniciativa de tres joves amb voluntat de recolzar projectes creatius; i la segona és una iniciativa de la Fundación Fuentes Abiertas que va veure la llum ara fa tots just unes setmanes i que, a diferència de la resta de plataformes existents, centra els seus esforços en el finançament de projectes creatius que fomentin el procomú, el coneixement lliure i el codi obert. És a dir, que no posin barreres al coneixement i la seva lliure circulació o, en paraules dels seus gestors, “en projecte, les finalitats dels quals, siguin de caràcter social, cultural, científic, educatiu, tecnològic o ecològic, que generin noves oportunitats per a la millora constant de la societat i l’enriquiment dels bens i els recursos comuns.”.

A diferència d’altres projectes internacionals, on la inversió pot tenir un retorn econòmic, en aquests casos, la inversió es retorna en aquelles espècies que estableixi el projecte finançat.

En qualsevol cas però, es tracta de diferents maneres de finançar el teu projecte emprenedor o d’invertir els teus diners en el somni d’algun altre emprenedor. Pur capitalisme 2.0! Neccesària evolució social del sistema!

Vols viure un somni o un malson?

La setmana passada trobava una aplicació de crowdfunding internacional força interessant, i vaig decidir de dedicar-li quatre ratlles des del núvol.

Ahir mateix em trobava amb la presentació videogràfica del nou MBA de la UOC: un programa destinat a persones emprenedores que, a més a més de fer diners, vulguin participar en la refundació global per una economia més humana.

Ahir mateix també, els mitjans de comunicació bullien amb una opinió que, no per coneguda, resulta insultant: No només ho fan, sinó que encara se’ns en riuen. La millor versió que n’he trobat és aquesta:

I tot i que l’individu és un pela-canyes amb afany de protagonisme, no difereix gaire de les opinions que d’altres reconeguts homes de negocis han presentant en els seus escrits. I, ara com ara, penso en George Soros.

I la resposta que en dono a tot plegat és que, si tens estalvis en una entitat financera, assegura’t de conservar-los, tot desviant-los cap a organitzacions o projectes –amb o- sense ànim de lucre que connectin a persones a través de préstecs que actuïn sobre la pobresa. Un dels casos, que m’han arribat per diverses fonts, aprofita Internet i una xarxa mundial d’institucions de microfinances, per a permetre, als individus amb estalvis, prestar 25 dòlars (uns 20 euros) a oportunitats de negoci d’arreu del món. Casos com el dels californians Kiva, permeten invertir en la millora de les condicions de vida del planeta, tot deixant diners que, un cop destinats al negoci, poden retornar-nos i, d’aquesta manera, fer un estalvi real i allunyat de l’economia especulativa on, els ciutadans del carrer, sempre tenim les de perdre.

Des del núvol es somia. Es somia amb l’economia dels petits projectes i els beneficis humans.

BizBarcelona 2011: Models de creixement i internacionalització

Aquest és llarg, però val la pena, ja que veu directament de quatre experiències explicades en l’esdeveniment més potent per a la gent emprenedora d’aquestes terres.

Començo el dia amb una taula rodona sobre models de negoci i segueixo el matí voltant un xic per l’espai del BizBarcelona. Al Saló de l’Emprenedor, hi ha força gent, tot i l’amplitud del Pavelló 1 on s’ubica. Al Palau del Creixement, també hi ha força gent, tot i que un pot moure’s força tranquil·lament.

L’objectiu d’aquest apunt, però, no és fer una descripció de l’esdeveniment. Sinó parar atenció en una de les taules rodones que s’hi han fet. Sota el nom de Models de creixement d’empreses innovadores s’han dit algunes coses que poden ser d’interès per a qualsevol persona emprenedora, sigui amb una empresa potent o amb un negoci de qualsevol mida.

En Juan Carlos Ribeiro és un dels fundadors de Gigle, una empresa que es va fixar l’objectiu de treure tots els fils de les llars. Ell en va ser el seu CEO fins que va arribar a creixer tant que fou comprada per una de les empreses que li eren clients. La seva empresa va néixer ja amb esperit transnacional i tres seus simultànies, la de Barcelona, la d’Edinburg i una a California – on vivia cadascun dels socis que van iniciar el negoci-.

En Francesc Tarongi és fundador i CEO d’Enertika, una empresa que es dedica a l’eficiència energética i que fou creada l’any 2007, tot basant-se en models de negoci dels Estats Units i del nord d’Europa. L’adaptació d’aquests models de negoci a Espanya, però, els va fer variar un xic l’estrategia i van començar fent consultoria i enginyeria en temes mediambientals. Una manera de fer que, a part de donar-los-hi ingressos des del moment inicial, els va permetre guanyar credibilitat. Això sí, sense abandonar el seu objectiu, el que els feia apostar fort per la R+D en control de despesa energética.

En Vicente Arias és un dels incombustibles d’Internet. La seva dèria actual és Offerum, una web de descomptes en productes de lleure i temps lliure, que va fundar i que lidera des del seu naixement, ara tot just fa un any. El seu model matriu és GoupOn, empresa de descomptes dels Estats Units, i el seu objectiu fundacional era publicitar petits negocis offline a Internet.

En Marc Bonavia és fundador i director de màrqueting de SIT mobile, empresa de serveis de comunicació a través de telefonía mòbil per a empreses. Un negoci que va nèixer amb la intenció de recopilar les ofertes existents a Internet en una única página web. Però l’any 2000 ningú comprava per aquest mitjà i van haver de tenir cintura per canviar. El seu segon negoci, doncs, va consistir en aprofitar un forat de mercat, el d’enviament de SMS gratuïts des de pàgines web. Negoci que van desenvolupar fins que els operadors van decidir tallar aquesta gratuitat. Amb l’experiència acumulada, però, van obrir el nou mercat – servei d’enviaments de SMS a clients per part d’empreses – i aquest és el negoci que els ha permès globalitzar-se.

Quines han estat les claus del seu creixement? Quin és el model d’internacionalització d’aquestes quatre empreses?

En Francesc Tarongi, d’Enertika, diu que el seu creixement s’ha basat en un desplegament territorial, però amb una estructura descentralitzada i adaptada a la realitat local. D’aquesta manera, han aprofitat els coneixements dels socis locals per enriquir tota l’empresa. Donat que el mercat de l’eficiència energética factura a partir de l’estalvi aconseguit pels seus clients, també estan desenvolupant una segona via de creixement, mitjançant la generació d’una plataforma de captació de finançament per al sector de l’eficiència energética i les energies renovables. I sembla que aquesta pota, la desenvoluparan per Internet.

Per en Carlos Arias, d’Offerum, el model és diferent. Ells es diferencien de la competència gràcies a la seva gent. “la competència, possiblement pel tema de l’idioma, marxa cap a l’Amèrica Llatina; i nosaltres anem cap a Europa.” I ho fan gràcies al seu equip multinacional: “Dins l’equip, hi ha gent d’Itàlia i França i ells són els emprenedors que porten Offerum als seus països. El nostre servei és per a empreses molt locals, i això fa que s’hagi de conèixer molt bé el mercat.” El seu model de creixement es basa, doncs, en la proximitat, en la viralitat, en els costos baixos associats al màrqueting de guerrilla i, quan cal, amb acords de col·laboracó amb agents locals que realment tinguin tràfic en les seves webs.

En Carles Bonavia, de SIT Mobile, utilitza encara un tercer model d’internacionalització. En el seu cas, cerquen alter egos com ells, és a dir, joves emprenedors dels països de destí per implicar-los amb els seus negocis en el projecte de SIT Mobile. No cerquen country managers (agents especialitzats en el país on aterren), sinó joves emprenedors que, tal i com fan ells, es fasin seu el projecte. Aquest ha estat el model utilitzat en 9 dels 10 països on són treballant hores d’ara. Però al Brasil, el seu darrer mercat, han canviat d’estratègia i han comprat l’empresa que els ha intoduit al mercat local. Avui dia, doncs, tenen el think tank a Barcelona, els diners els busquen a Londres, la feina la fan a la Índia i els productes els venen a diversos països del món, tot combinant, com hem vist, el model de compra i el d’acord amb emprenedors locals.

Finalment, Gigle, l’empresa transnacional amb el cap a Barcelona, va haver de suar tinta per a aconseguir els diners necessaris per a desenvolupar el seu producte. Però, com repeteix insistentment Juan Carlos  Riveiro, “voler és poder” i ells han aconseguit finançament de grans inversors sense coneixer a ningú. Posant les banyes i hores de feina. Avui, produeixen a l’Àsia, pensen a Europa i venen als Estats Units, com a mercat principal, però també a d’altres llocs del món. “Crear una empresa global demana de molta feina i d’endeutar-se força per a poder invertir i dissenyar un bon producte que pugui arribar al mercat”.

Barcelona, diu en Juan Carlos de Gigle, és una ciutat que es ven molt bé i que atrau talent estranger. N’hi ha molt de propi, no s’ha d’envejar res de ningú en aquest sentit, però també atrau talent de fora. De fet, Barcelona és un bon punt de recolzament per a les empreses globals com Gigle.

Com veuen Catalunya per muntar empreses?

En Marc Bonavia asegura que és excessivament complicat muntar una empresa a casa nostra, perquè aquí cal ser un kamikaze i endeutar-se en excès. No es confía en els emprenedors. La societat prefereix feines estables i no acompanya a qui vol emprendre el seu propi negoci. La consciència social és més conservadora, més de funcionariat i feina fixa, que no pas d’aventurar-se i emprendre. I, per això, cal jugar-s’ho tot per muntar un negoci. A més, el fracàs és un estigma difícil d’esborrar.

En Carlos Arias coincideix amb en Juan Carlos en el fet que Barcelona atrau talent i discrepa amb la visió d’en Marc Bonavia. Per ell, emprendre demana de jugar-s’ho tot, perquè això dóna credibilitat i, a més a més, serà l’emprenedor qui s’emporti els beneficis principals del seu negoci.

De la seva experiència amb Offerum n’ha tret la idea que la burocracia francesa és molt més farragosa que la que hi ha aquí. I afegeix que no s’ha de perdre el temps amb notaris que no s’hagin treballat el món de l’empresa.

En Francesc coincideix amb en Marc en el sentit que no és gens fácil emprendre a Catalunya, perquè no hi ha cultura emprenedora i abans et donaran diners per casar-te que no pas per muntar un negoci. A més a més, en el seu sector, l’administració pública, que és el primer contractador de l’Estat, no facilita l’entrada de nous clients. I, si ho fa, les condicions de pagament són tan nefastes que fa que no sigui rendible per a les empreses que encara no siguin gegants.

Malgrat tot, en Franesc asegura que emprendre val la plena, fins i tot si es fracassa. Perquè enriqueix i ajuda en futurs projectes de negoci. Al final, l’aprenentatge ajuda a triunfar i l’emprenedor que hi posa voluntat se’n surt.

En Juan Carlos de Gigle diu que l’emprenedor ha d’arriscar i que cal trencar els tòpics que imperen per aquests paratges. Aconsella seguir els fórums d’emprenedors de Silicon Valley per a comprobar que, allà, a la meca dels emprenedors, costa molt que algú inverteixi en una empresa amb un sol emprenedor. Llançar-se en companyia dóna credibilitat a un projecte, ja que vol dir que ja s’ha convençut a més d’una persona per a embrancar-s’hi. Afegeix, però, que aquí s’espera molt de les administracions, però que aquestes ja fan la seva feina. El que fa falta és més capital privat, més venture capital, que recolzi el talent que ja hi ha. Per ell, falta infraestructura privada, inversió, per tal d’arribar als nivells de països com el Regne Unit, els Estats Units, la Índia o la Xina. I ja sap que, el mercat privat, dirà que falten emprenedors, però creu que aquest no és el cas.

En sortir de la ponencia he anat a treure el cap pel Mercat del Finançament. Avui hi ha business angels per ajudar a arrancar negocis, demà hi haurà venture capitalists per consolidar empreses de gran potencial.