BizBarcelona 2011: Models de creixement i internacionalització

Aquest és llarg, però val la pena, ja que veu directament de quatre experiències explicades en l’esdeveniment més potent per a la gent emprenedora d’aquestes terres.

Començo el dia amb una taula rodona sobre models de negoci i segueixo el matí voltant un xic per l’espai del BizBarcelona. Al Saló de l’Emprenedor, hi ha força gent, tot i l’amplitud del Pavelló 1 on s’ubica. Al Palau del Creixement, també hi ha força gent, tot i que un pot moure’s força tranquil·lament.

L’objectiu d’aquest apunt, però, no és fer una descripció de l’esdeveniment. Sinó parar atenció en una de les taules rodones que s’hi han fet. Sota el nom de Models de creixement d’empreses innovadores s’han dit algunes coses que poden ser d’interès per a qualsevol persona emprenedora, sigui amb una empresa potent o amb un negoci de qualsevol mida.

En Juan Carlos Ribeiro és un dels fundadors de Gigle, una empresa que es va fixar l’objectiu de treure tots els fils de les llars. Ell en va ser el seu CEO fins que va arribar a creixer tant que fou comprada per una de les empreses que li eren clients. La seva empresa va néixer ja amb esperit transnacional i tres seus simultànies, la de Barcelona, la d’Edinburg i una a California – on vivia cadascun dels socis que van iniciar el negoci-.

En Francesc Tarongi és fundador i CEO d’Enertika, una empresa que es dedica a l’eficiència energética i que fou creada l’any 2007, tot basant-se en models de negoci dels Estats Units i del nord d’Europa. L’adaptació d’aquests models de negoci a Espanya, però, els va fer variar un xic l’estrategia i van començar fent consultoria i enginyeria en temes mediambientals. Una manera de fer que, a part de donar-los-hi ingressos des del moment inicial, els va permetre guanyar credibilitat. Això sí, sense abandonar el seu objectiu, el que els feia apostar fort per la R+D en control de despesa energética.

En Vicente Arias és un dels incombustibles d’Internet. La seva dèria actual és Offerum, una web de descomptes en productes de lleure i temps lliure, que va fundar i que lidera des del seu naixement, ara tot just fa un any. El seu model matriu és GoupOn, empresa de descomptes dels Estats Units, i el seu objectiu fundacional era publicitar petits negocis offline a Internet.

En Marc Bonavia és fundador i director de màrqueting de SIT mobile, empresa de serveis de comunicació a través de telefonía mòbil per a empreses. Un negoci que va nèixer amb la intenció de recopilar les ofertes existents a Internet en una única página web. Però l’any 2000 ningú comprava per aquest mitjà i van haver de tenir cintura per canviar. El seu segon negoci, doncs, va consistir en aprofitar un forat de mercat, el d’enviament de SMS gratuïts des de pàgines web. Negoci que van desenvolupar fins que els operadors van decidir tallar aquesta gratuitat. Amb l’experiència acumulada, però, van obrir el nou mercat – servei d’enviaments de SMS a clients per part d’empreses – i aquest és el negoci que els ha permès globalitzar-se.

Quines han estat les claus del seu creixement? Quin és el model d’internacionalització d’aquestes quatre empreses?

En Francesc Tarongi, d’Enertika, diu que el seu creixement s’ha basat en un desplegament territorial, però amb una estructura descentralitzada i adaptada a la realitat local. D’aquesta manera, han aprofitat els coneixements dels socis locals per enriquir tota l’empresa. Donat que el mercat de l’eficiència energética factura a partir de l’estalvi aconseguit pels seus clients, també estan desenvolupant una segona via de creixement, mitjançant la generació d’una plataforma de captació de finançament per al sector de l’eficiència energética i les energies renovables. I sembla que aquesta pota, la desenvoluparan per Internet.

Per en Carlos Arias, d’Offerum, el model és diferent. Ells es diferencien de la competència gràcies a la seva gent. “la competència, possiblement pel tema de l’idioma, marxa cap a l’Amèrica Llatina; i nosaltres anem cap a Europa.” I ho fan gràcies al seu equip multinacional: “Dins l’equip, hi ha gent d’Itàlia i França i ells són els emprenedors que porten Offerum als seus països. El nostre servei és per a empreses molt locals, i això fa que s’hagi de conèixer molt bé el mercat.” El seu model de creixement es basa, doncs, en la proximitat, en la viralitat, en els costos baixos associats al màrqueting de guerrilla i, quan cal, amb acords de col·laboracó amb agents locals que realment tinguin tràfic en les seves webs.

En Carles Bonavia, de SIT Mobile, utilitza encara un tercer model d’internacionalització. En el seu cas, cerquen alter egos com ells, és a dir, joves emprenedors dels països de destí per implicar-los amb els seus negocis en el projecte de SIT Mobile. No cerquen country managers (agents especialitzats en el país on aterren), sinó joves emprenedors que, tal i com fan ells, es fasin seu el projecte. Aquest ha estat el model utilitzat en 9 dels 10 països on són treballant hores d’ara. Però al Brasil, el seu darrer mercat, han canviat d’estratègia i han comprat l’empresa que els ha intoduit al mercat local. Avui dia, doncs, tenen el think tank a Barcelona, els diners els busquen a Londres, la feina la fan a la Índia i els productes els venen a diversos països del món, tot combinant, com hem vist, el model de compra i el d’acord amb emprenedors locals.

Finalment, Gigle, l’empresa transnacional amb el cap a Barcelona, va haver de suar tinta per a aconseguir els diners necessaris per a desenvolupar el seu producte. Però, com repeteix insistentment Juan Carlos  Riveiro, “voler és poder” i ells han aconseguit finançament de grans inversors sense coneixer a ningú. Posant les banyes i hores de feina. Avui, produeixen a l’Àsia, pensen a Europa i venen als Estats Units, com a mercat principal, però també a d’altres llocs del món. “Crear una empresa global demana de molta feina i d’endeutar-se força per a poder invertir i dissenyar un bon producte que pugui arribar al mercat”.

Barcelona, diu en Juan Carlos de Gigle, és una ciutat que es ven molt bé i que atrau talent estranger. N’hi ha molt de propi, no s’ha d’envejar res de ningú en aquest sentit, però també atrau talent de fora. De fet, Barcelona és un bon punt de recolzament per a les empreses globals com Gigle.

Com veuen Catalunya per muntar empreses?

En Marc Bonavia asegura que és excessivament complicat muntar una empresa a casa nostra, perquè aquí cal ser un kamikaze i endeutar-se en excès. No es confía en els emprenedors. La societat prefereix feines estables i no acompanya a qui vol emprendre el seu propi negoci. La consciència social és més conservadora, més de funcionariat i feina fixa, que no pas d’aventurar-se i emprendre. I, per això, cal jugar-s’ho tot per muntar un negoci. A més, el fracàs és un estigma difícil d’esborrar.

En Carlos Arias coincideix amb en Juan Carlos en el fet que Barcelona atrau talent i discrepa amb la visió d’en Marc Bonavia. Per ell, emprendre demana de jugar-s’ho tot, perquè això dóna credibilitat i, a més a més, serà l’emprenedor qui s’emporti els beneficis principals del seu negoci.

De la seva experiència amb Offerum n’ha tret la idea que la burocracia francesa és molt més farragosa que la que hi ha aquí. I afegeix que no s’ha de perdre el temps amb notaris que no s’hagin treballat el món de l’empresa.

En Francesc coincideix amb en Marc en el sentit que no és gens fácil emprendre a Catalunya, perquè no hi ha cultura emprenedora i abans et donaran diners per casar-te que no pas per muntar un negoci. A més a més, en el seu sector, l’administració pública, que és el primer contractador de l’Estat, no facilita l’entrada de nous clients. I, si ho fa, les condicions de pagament són tan nefastes que fa que no sigui rendible per a les empreses que encara no siguin gegants.

Malgrat tot, en Franesc asegura que emprendre val la plena, fins i tot si es fracassa. Perquè enriqueix i ajuda en futurs projectes de negoci. Al final, l’aprenentatge ajuda a triunfar i l’emprenedor que hi posa voluntat se’n surt.

En Juan Carlos de Gigle diu que l’emprenedor ha d’arriscar i que cal trencar els tòpics que imperen per aquests paratges. Aconsella seguir els fórums d’emprenedors de Silicon Valley per a comprobar que, allà, a la meca dels emprenedors, costa molt que algú inverteixi en una empresa amb un sol emprenedor. Llançar-se en companyia dóna credibilitat a un projecte, ja que vol dir que ja s’ha convençut a més d’una persona per a embrancar-s’hi. Afegeix, però, que aquí s’espera molt de les administracions, però que aquestes ja fan la seva feina. El que fa falta és més capital privat, més venture capital, que recolzi el talent que ja hi ha. Per ell, falta infraestructura privada, inversió, per tal d’arribar als nivells de països com el Regne Unit, els Estats Units, la Índia o la Xina. I ja sap que, el mercat privat, dirà que falten emprenedors, però creu que aquest no és el cas.

En sortir de la ponencia he anat a treure el cap pel Mercat del Finançament. Avui hi ha business angels per ajudar a arrancar negocis, demà hi haurà venture capitalists per consolidar empreses de gran potencial.

“No oblidis super-internacionalitzar-te i hiper-globalitzar-te!”

Volia titular aquest apunt amb un fílmic “fins a l’infinit i més enllà”, però la seva publicació automàtica en algunes xarxes socials, m’ha fet posar-li un títol que inclogués dos o tres dels conceptes que expliquin millor la cosa. I és que, aquest apunt, va dirigit a totes aquelles persones emprenedores que vulguin jugar a la divisió d’honor de l’economia mundial, aquella que es juga en els mercats internacionals, uns mercats que, si se sap jugar amb nas i empenta, són oberts fins i tot a les botigues més menudes de qualsevol població de Catalunya.

Eps! I em refereixo als mercats convencionals, els mercats que toquen matèria, no els mercats especulatius i de dubtosa moralitat.

L’accés al món, ara com ara, ha esdevingut una obligació. Si més no per fer-te veure. I és que, si tens botiga, perquè cada cop venen més turistes i si tant conegut des de casa és més fàcil que et visitin. I, si funciones en algun altre negoci, perquè no saps d’on pot venir la teva competència ni on poden ser els teus clients. Ho sento, però, si has decidit seguir vivint, ara només ho pots fer comptant amb el món. I, per això, cal super-internacionalitzar-se i hiper-globalitzar-se per apropar-se un xic més al super-emprenedor que ho ha viscut.

En altres apunts d’aquest bloc, ja he parlat de les finestres i les eines que et dóna Internet i, segurament, ho tornarem a fer en d’altres entregues. Però, en aquest apunt vull presentar-te tres programes que, amb més o menys empenta, obren portes a l’estranger des de la ciutat de Barcelona.

La primera, són els ponts tecnològics, una oportunitat per anar a treure el nas en un determinat mercat, però amb l’agenda construïda per experts en aquestes qüestions.

La segona és l’acord de Barcelona Activa amb el Plug&Play, una mena d’aeroport per a emprenedors que vulguin fer negocis pels voltants de San Francisco.

I la tercera és un programa europeu que, emulant l’intercanvi d’estudiants, permet als emprenedors de conèixer la realitat d’un emprenedor de qualsevol lloc d’Europa, tot anant a fer-hi una estada temporal.

I, per postres, us deixo l’experiència d’un d’aquests emprenedors que volta pel món i torna poc al Born: En Marc Vidal.

Quina és l’edat de l’esperit emprenedor?

El divendres, a la feina, era fent una d’aquestes tasques repetitives i rutinàries en què ho llançaries tot a rodar i canviaries d’ocupació, quan vaig rebre una trucada d’un emprenedor incansable que va arriar fins a les cavernes de l’empresa on treballo. Lògicament, li vaig indicar el camí o camins més adients, segons el meu parer, per dirigir els seus esforços comercials.

Abans, però, vaig aprofitar l’avinentesa per escoltar-lo atentament. Em va explicar la seva llarga trajectòria com a fotògraf fet a ell mateix. La seva trajectòria, amb feines per empreses de nivell, que compagina amb d’altres a la menuda. I em va expressar, lògicament, les seves necessitats actuals – i d’indicar-li algunes portes per on seguir la seva recerca de clients interessats actual. I, mentre escoltava l’entusiasme que desprenia, em va sorgir la pregunta que encapçala aquest apunt que tens davant dels ulls.

I és que, en Pedro, el fotògraf emprenedor, té 61 anys i una desmesurada passió per la seva professió. En Pedro no és només un fotògraf industrial i publicitari, sinó que, a més a més, és, com no em canso de repetir, un emprenedor, un d’aquests homes que s’ha fet a ell mateix i que segueix fent-se a ell mateix, com demostra la conversa mantinguda i el bon material que, després, em fa arribar per correu. Costa creure que no ha estudiat fotografia i que tot és fruït de l’experiència acumulada i de la passió per captar la realitat a través de l’objectiu.

En Pedro,com ja he dit, té 61 anys i això potser no el fa especial, crec que n’hi ha d’haver d’altres. Tot i que, si pensem en la seva generació, no parlem d’incombustibles emprenedors, sinó d’empresaris que ja s’han rodejat de gent més jove i que emprengui per ells. La trucada d’en Pedro, però, demostra que aquest fotògraf no ha renunciat a la dura tasca de picar totes les portes possibles i obrir-se a nous espais i col·lectius on exercir una professió que, si atenem a la seva web, coneix amb mestria.

El resultat de tot plegat em llença preguntes a l’aire: Quina és la millor edat per emprendre? Quan es perd la curiositat, l’energia, la innocència que ens fa emprendre projectes?

I una resposta ben evident: En Pedro ens demostra que no hi ha edat per deixar d’emprendre. Només cal passió pel què es fa i ganes de seguir-ho fent, sense deixar d’entendre que, qui t’escolta, és una persona, un individu que, potser, necessita l’espurna emprenedora que portes allotjada dins teu.

Emprens o t'avorreixes? – Mostrant als emprenedors ocults

Després d’obrir un xic les portes de les xarxes socials als curiosos nouvinguts dels mercats tradicionals, aquesta setmana em capbusso en les entranyes de l’empresa per parlar d’una d’aquestes curioses bestioles que sovintegen en els espais de treball i que, si se saben aprofitar, permeten l’adaptació dels negocis a les realitats dels mercats. Em refereixo al desconegut intra-emprenedor. Un personatge que sèu prop nostre a l’oficina i que es passa el dia trobant i proposant noves maneres de fer les coses, detectant els perills de fer-ho tot a la manera tradicional, o treballant-se una reputació digital polièdrica de la qual l’empresa en pot ser una peça clau. L’intra-emprenedor és el gran oblidat en aquests nostres dies, perquè, per a molts, és un ésser que ha comès el pecat d’haver optat per la seguretat d’una feina d’horari fixa i aparent tranquil·litat.

Però deixem-nos de preàmbuls i comencem l’homenatge a aquests ombrejats emprenedors. Per a fer-ho … Un segon. Si. Això. Ja està. És un Nokia, just el què necessitava. Aquest és el cas que em trec de la butxaca i que em serveix per presentar un exemple d’allò que passa quan no es vol escoltar al mercat. I és que, fa uns mesos, tot coincidint amb el Congrés de Mòbils de Barcelona, va sortir als mitjans que dos dels gegants que havien liderat els seus respectius emrcats, tremolaven com fulles de paper en la guerra digital i, acorralats en un lloc comú, es feien amics per a no perdre un lideratge que els fugia de les mans. Els protagonistes del matrimoni comercial eren la susdita empresa i Microsoft, clarament superades per empreses que havien decidit compartir enlloc de propietaritzar els seus productes i treballs.

En el cas de Nokia, i per les mateixes dates, apareixien noticies sobre les veus dels intra-emprenedors que no havien estat ateses per la cúpula directiva de la companyia. Feia més de dos anys que els deien que havien de girar el rumb del vaixell, que Symbian estava perdent la batalla tecnològica amb l’Android i que calia estar a l’aguait. Però, en temps de vaques grasses, a paraules de treballador, sordesa de directiu. I ara malden per sortir d’una caiguda sense fons que es podien haver estalviat en temps més bons i molta més força per a reaccionar.

Aquest és un cas sonat, espectacular, fet a l’engròs i amb la típica trampa del show mediàtic que capta l’atenció i es fa recordar, però hi ha molts intra-emprenedors en negocis molt més modestos. Gent tafanera que, simplement, descobreix noves eines digitals que permeten millorar les petites tasques administratives del dia a dia de les empreses de tota la vida. Aquests sovint, milloren la seva productivitat, però, si no se’ls té en compta, acaben avorrint-se, marxant de l’empresa i establint-se pel seu compte, amb la voluntat de fer les coses d’una altra manera i rebre el reconeixement que, dins l’empresa, se’ls ha negat. Molts dels genis del núvol han sorgit d’aquest estat, i, fins i tot, alguns d’ells han tocat tant el què no sona que han acabat dirigint o comprant l’empresa que no els havia fet cas.

Així és que, si en el teu negoci, tens alguna persona inquieta, fes-li un xic de cas. Et pot salvar la botiga, l’ajuntament o l’empresa que no acaba de rutllar en un entorn de moviment tan intens com el que ens ha tocat de viure en l’actualitat.