Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.

Un nou contacte amb el coworking

Surto escopetejat de l’oficina perquè ja faig tard a la cita concertada. Fitxo la comissió de serveis i, amb una esgarrapada, sóc al metro de Llacuna. Repasso la proposta, les condicions i, finalment, em deixo portar per la lectura de Calendes. Impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes.

 Quan baixo a Joanic, ja estic un xic més reposat. Miro el rellotge i comprovo satisfet que encara falten quinze minuts per a la cita que tinc al número 7 del Passeig d’Amunt: un carrer que neix al cim d’Escorial i mor a Secretari Coloma.

Sóc a la seu del Gràcia Work Center, la llar d’en @gregorioalonso i la @crismartine, i un dels espais de treball col·laboratiu més antics de Barcelona.

La proposta de col·laboració que els faig tracta d’explicar les raons, els avantatges i les principals característiques d’una manera de treballar que, sense perdre la independència, permet generar sinèrgies entre els professionals que comparteixen un espai que els dóna imatge, sales de reunions, serveis comuns i, encara millor, la possibilitat de relacionar-se i contactar amb un ampli ventall de coworkers d’arreu del món, a través de les xarxes que s’estan generant entre persones que s’han decidit per aquesta manera de fer tan flexible i adaptable a les canviants realitats de l’economia actual.

No cal dir que la relació fructifica i que, fins i tot, hi ha propostes de formació interessants per a ensenyar a establir-se com a espai de coworking, una alternativa al tancament actual de locals comercials o edificis mancats d’ús real.

I és que els pares de la cosa demostren passió per la feina. Just el què busquem en la nova cartera de formadors que estem construint pel 2012. Una formació que asseguri la qualitat pràctica suficient per a enfortir el teixit econòmic de la ciutat de Barcelona.

El Cau del Poblenou: Efectes de la pluja en sòl local

Una de les majors aportacions del núvol, d’Internet, a l’economia actual és, sense cap mena de dubte, la glocalització, un concepte que, en la seva vessant comunicativa, es defineix pel lema “pensa globalment i actua localment” i, baixant del núvol a través del Facebook, visito un negoci que fa honor a aquesta aportació cibernètica des de la Rambla del Poblenou.

Certament, el seu mur encara no traspua la globalització d’un comerç que, quan es visita, pren tota la força d’un concepte de negoci que, inaugurat encara no fa una setmana, tentineja com qualsevol negoci recent nat, però amb la força de la il·lusió dels recent nascuts.

El Cau del Poblenou és una botiga de records. Una botiga de records que, a diferència del comú de tendes del seu sector, agafa el millor del barri on és arrelat i ho ofereix al turista i al passavolant que, Rambla avall, se’n van a les platges de la vella Icària del Manchester català.

Al local, hi trobem una acurada selecció de productes catalans, barcelonins i, el què li dóna el toc diferencial, del propi barri. I és que, les associacions d’aquest tros de món, tenen en aquesta botiga, un lloc on posar-hi les peces de roba i records que permetin autofinançar-se a l’hora quer es donen a conèixer entre el veïnat i els estrangers que hi fan cap.

Els escriptors, així com l’Arxiu Històric del Poblenou – que ja tenia parada i fonda en una llibreria amb solera dins del mateix suburbi – tenen també en aquest Cau, un lloc on donar-se a conèixer a propis i estranys.

I justament aquesta tasca és el que fa d’aquest petit racó, un negoci fresc i adaptat a la modernitat líquida actual, una modernitat que traspua glocalització en el model de negoci parit per dos sardanistes evolucionats: en Marc Samper i la Imma Soler.

Esperem que l’arrelada, a la vegada que enlairada, proposta dels dos poblenovins tingui tan futur com la idea que l’ha generada.

Avui volto per EuroVegas.. amb el GATCPAC de fons

I, per fer-ho, utilitzo un apunt del meu bloc personal on reflexionava sobre aquest projecte i les seves conseqüències potencials, si atenem a l’experiència de Nevada, la pàtria nadiu de la cosa, i a l’experiència de Port Aventura, aquell projecte que vam importar quan el nostre referent era Califòrnia.

El gran dubte sobre el negoci que “hem seduït” i no podem descartar de cap de les maneres, no és allò que destruirà – els darrers terrenys agrícoles de la conurbació de Barcelona – o les lleis que poden veure’s modificades, sinó si serà pa per avui i fam per a demà, és a dir, si ens endinsem encara més en el model especulatiu que ens ha portat a la crisi actual i no en les solucions productives que han caracteritzat el seny i la rauxa tan pròpia dels catalans.

I és que, si ens fixem bé en el procés que ens ha de portar la ciutat turística, començarem per a requalificar terrenys agrícoles – primera etapa de la versió més nostrada de la crisi -, seguirem per construir-ne els edificis – segona etapa d’aquest viàtic – i acabarem comptant amb els bancs per a fer els diners que falten per a completar una inversió d’alt risc que ens endeutarà altra vegada – tercer i últim estadi de la crisi que ens arreplega -. Un model que recorda les ciutats de vacances de la costa valenciana.

O vaig molt errat o, a més a més, d’alimentar un pol d’atracció especulativa, reproduirem cadascuna de les etapes de la crisi actual, per arreplegar uns llocs de treball que, amb bon esperit emprenedor, i el model català de teixit productiu a la menuda i ben lligat, generaria més futur que el que es preveu amb el complex turístic proposat.

Jo em pregunto, ¿no seria millor destinar els esforços en generar cooperativistes i empresaris locals que enforteixin aquest teixit tradicional o, si es vol, importar d’altres projectes més sòlids que el dels jocs d’atzar?.

Oi més quan la taxa d’atur a Nevada, l’estat d’on és originaria l’empresa que ens porta el projecte, ha anat creixent i creixent des de l’any 2007 fins a esdevenir la més alta dels Estats Units. Allà, ja ho han vist i estan en plena reconversió cap a sectors industrials centrats en el coneixement i la innovació i això inclou educació i cultura -.

Oi més, quan el projecte és una nova perversió del bon projecte del http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0031239 GATCPAC, aquella Ciutat de Repòs i de Vacances amb balnearis, piscines, solàriums, zones de càmping, camps d’esports, parcs d’atraccions, colònies per a vacances de cap de setmana, hotels, restaurants apartaments, botigues,horts i jardins per a gaudi de les classes populars i sota règim cooperatiu. Una perversió especulativa similar a la que va fer de les platges de Viladecans, Gavà i Castelldefels, un cafarnaüm d’usos privatius i públics, fruit de l’amnèsia històrica on som ficats.

Si volem un projecte que doni feina i asseguri el futur dels seus treballadors, perquè no tornem a la vella aspiració de la http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0017964 Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC?

Llegir llibres des del núvol en català és possible?

El tancament la setmana passada de Leqtor.com sembla haver sacsejat un xic el món de l’edició digital en català.

N’Enric Faura, d’Edi.cat, declarava a Vilaweb que

és una mala notícia i ens ha de fer reflexionar sobre la situació digital del llibre català, sobre les possibilitats del mercat del llibre digital català.

Per qui no estigui al cas del sector, Leqtor.com era la llibreria digital de la distribuïdora de llibres electrònics 36L, un projecte nascut al desembre del 2009 de la mà dels grups editorials Cultura03 (Ara Llibres) i Vicens Vives, de la cooperativa Abacus i dels emprenedors Ferran Soriano, Jordi Viñas i Gustau Navarro. Gran sel·lecció!

Per la seva banda, Edi.cat, un dels altres grans jugadors del llibre electrònic en català, és una xarxa d’editors independents catalans nascuda l’abril del mateix any, el prolífic 2009, sota el patronatge d’Angle editorial, Bromera edicions i Cossetània edicions que, com ells mateixos assenyalen,

han creat una aliança per a la promoció conjunta dels seus catàlegs, impulsar nous projectes i promoure la innovació en el món editorial.

El tercer gran jugador, però no menys important que els esmentats, bé de bona família. eBook62 és la llibreria digital del Grup 62. Possiblement el Planeta de la literatura en català.

Orfes de competència local, edi.cat i eBook62 es miren el món de les editores digitals en llengua castellana: Però en aquest entorn, només la navarresa Leer-e sembla treure el nas al mercat en català.

I també lluquen els moviments d’altres jugadors internacionals que, més enllà de les vessants digitals de les grans cadenes de distribució (FNAC i companyia), tenen com a competidors a grans especialistes del digital com Amazon. Però aquest és un món que ja vam tractar al mes de setembre passat arran de l’aterratge de l’esmentat jugador a l’arena llibresca de la pell de brau.

Però encara hi ha un altres entorn inexplorat i incipent on es poden trobar propostes interessants i innovadores en català. Es tracta del submón dels orfes literaris: autors novells que cerquen vies d’accés alternatives al seu públic potencial, als exploredors de noves lectures. Gent arriscada i atrevida que troben, en propostes com Bubok, un aparador en llengua pròpia on fer públiques les seves obres amb la modèstia dels nounats.

@Somenergia i CIC-HS, emprenedors que construeixen un món més digne

A més a  més de la comunitat transformadora i col·laborativa Actuable.es i de la bullidera de plataformes de crowdfunding que permeten la creació de projectes al marge de les industries sectorials, hi ha un munt d’engrescadors projectes emprenedors que estan construint un món més digne.

Aquesta setmana, el #desdelnuvol us presenta dues d’aquestes propostes que s’atreveixen amb dos dels sectors centrals de l’economia especulativa: el de la llum i el de la vivenda.

SomEnergia.coop és una jove cooperativa catalana sorgida de la Universitat de Girona l’any 2011 i que s’ha plantejat el repte d’esdevenir una comercialitzadora d’electricitat 100% renovable i iniciar els primers projectes propis de producció d’energia.

De fet, aquests reptes ja els ha aconseguit, en tant en quant, qualsevol persona pot accedir al seu espai web i contractar la llum, fer-se sòcia de la cooperativa o invertir en projectes energètics. I, si es vol reblar el clau, la mateixa Comissió Nacional de l’Energia els ha certificat com a comercialitzadors d’energia 100% renovable.

CIC – habitatge social també és una cooperativa. Però, en aquest cas, es tracta d’una spin-off de la Cooperativa Integral Catalana. Una spin-off que fa tot just un mes que ha començat a treballar en la generació d’habitatge social, amb una perspectiva autogestionària i generadora de comunitat.

El que fa CIC-HS és llogar els pisos hipotecats de persones en situació d’impagament o en risc d’estar-hi, a canvi de l’ús d’un habitatge a preu social, és a dir, molt per sota del preu de mercat.

Amb aquesta actuació aconsegueix tres efectes complementaris. A saber,

1.- Oferir un sostre a preus socials per a les famílies amb risc d’exclusió, vetllant jurídicament per a retardar el seu desnonament i protegir als avaladors de les hipoteques en risc d’embargament.

2.- Aplegar paquets d’hipoteques impagades o amb risc d’impagament per a poder negociar amb les entitats preus de recompra similars als que es mouen en el mercat financer, sempre molt per sota dels deutes demanats als usuaris de peu pla. I,

3.- Ajuntar molts contractes de lloguer social, posant d’aquesta manera l’habitatge social en l’agenda dels decisors públics i privats.

Ens ttrobem doncs davant de dues maneres de reconvertir l’economia especulativa en economia productiva i, d’aquesta manera, tornar un xic de senderi a unes relacions socials que s’han anat malmeten per la voracitat d’uns quants espavilats.

RebeldeMule, una emprenedoria que desvetlla consciències

Un dels companys de viatge #desdelnuvol que segueixo amb interès, alhora que m’ajuda a desenvolupar el meu judici crític sobre les opinions apostòliques que m’envolten, és RebeldeMule.

Rebeldemule és una comunitat d’internautes que dóna una alternativa a la industria cultural i de l’entreteniment. Ho fa amb una proposta que respon, com assenyalen al seu manifest, a la segona definició que el diccionari de la RAE dóna a la paraula cultura. A saber:

Conjunt de coneixements que permet a algú de desenvolupar el seu judici crític.

RebeldeMule és una comunitat creada per cinc emprenedors amb inquietuds polítiques i socials que es van fer el sà propòsit de rescatar tots aquells documents que crien malves en hemeroteques públiques o particulars, i que puguin respondre al repte definit per la Real Academia Española de la Lengua.

RebeldeMule, ara com ara, és finançat per les cinc persones que la gestionen i, en una mini – enquesta twittaire, m’han assegurat no tenir previst de cercar finançaments alternatius:

 Crowfounding parece complicar la cosa, es para otro tipo de proyectos, ¿no?

I és que, el cost de la plataforma és prou baix – un servidor estàndard de nodo50 -, i, els materials que s’hi distribueixen, són treballats i proporcionats per la comunitat de persones lliures que l’utilitzen.

Acabarem aquest apunt presentant el proveïdor de serveis d’Internet suara esmentat: nodo50.org lidera, frec a frec amb pangea.org, el sector de serveis als moviments socials i solidaris a Internet.

Creat l’any 1994, nodo50.org proporciona formació, continguts, i serveis comunicatius a centenars de grups i organitzacions de l’ampli espectre de l’esquerra política i social de l’estat espanyol i l’Amèrica llatina.

Valgui doncs aquest apunt com a mostra que hi ha altres maneres d’emprendre i per a recolzar l’alliberament de l’Isma i el Dani, els dos estudiants de l’Associació d’Estudiants Progressistes empresonats el 29M.

@Yababu, #artesania per a nens i nenes amb… titelles web?

Aquesta setmana presento el cas d’una emprenedoria que pot servir d’exemple a aquells artesans tradicionals que es mirin amb desconfiança les oportunitats que els oferim #desdelnuvol.

De fet, no em van pas arribar per Internet, sinó per la ràdio, aquell aparell que feia les funcions d’Internet abans d’Internet.

I el motiu de l’entrevista, que va captar la meva atenció, fou doble:

– Per una banda, el guardó assolit com a Millor proposta educativa dels premis internacionals a la Innovación en Internet (INVI) 2011 de RTVE. I,

– per l’altre, el llançament d’una campanya de crowdfunding a través de la plataforma de micromecenatge Lánzanos.com

I és que, els pares de Yab i Abu, són una petita productora santboiana d’espectacles de titelles, que no han dubtat en treure pit, i complementar els espectacles de carrer amb un webshow d’abast mundial dirigit a quitxalla en edat preescolar i als seus pares.

Un projecte que els permet experimentar amb la creació de continguts i interactuar amb els seus usuaris d’arreu del món. I tot amb un producte molt ben treballat i sota llicència Creative Commons.

Els creadors de Yababu.tv transcendeixen doncs una activitat tradicional i artesanal per arribar més enllà de les places i els carrers. Però ho fan sense abandonar el pinyol del seu negoci: els titelles.

#NuevaMonarquia – Un nou model en la industria musical

No tinc per costum empalmar visites als mateixos entorns de negoci #desdelnuvol, però, coincidències de la vida, la setmana passada parlava de les trampes de la propietat intel·lectual a partir d’una notificació de YouTube sobre la sintonia d’un vídeo casolà i, aquesta setmana, presento el primer segell discogràfic que treu suc al núvol per a produir i finançar els seus productes.

La coincidència temàtica és causada pel primer èxit del segell Nueva Monarquia: aconseguir finançar el seu primer disc, un treball dels toledans Computadora, a través de la plataforma de crowdfunding Lanzanos.com.

Com piulava en @FabioGandara, Nueva Monarquia és un nou segell discogràfic basat en el crowdfunding i el crowddebtaing. I, vista la font i el tarannà, podríem assegurar, sense gaire por a errar-la, que som davant d’un dels fills emprenedors del Moviment 15M.

El model de negoci emprat, així ho deixen entreveure en el seu manifest fundacional, va un pas més enllà del crowdfunding, tot utilitzant el model assembleari per escollir els productes a editar. Veiem-ne una mostra:

El procés de publicació d’un disc a Nueva Monarquía seguirà les següents passes:

1. El col•lectiu (d’usuaris registrats) escull d’una forma propera a l’assemblea popular el següent disc a publicar.

2. Es fa el pressupost de costos de llançament (des de la gravació a l’edició física, passant per la pujada al reproductor spotify o els dissenys de portada)

3. Es crea un projecte al portal de crowdfunding http://www.lanzanos.com per a sol·licitar el finançament pressupostat.

4. Tota persona que col·labori en el finançament, disposarà d’usuari i clau per accedir a la zona de debat on s’escullen els propers àlbums.

5. Un cop aconseguit l’objectiu de finançament, es fa el disc en qüestió.

És aquest un model sòlid de generació de comunitat de fans i de gestió global de la nova era en la industria musical?

De moment, ja han tingut el primer èxit: “Conversaciones con el futuro

Ara que som la Capital Mundial dels Mòbils – #MWC12 #GSMA

Barcelona acull una nova edició del Mobile World Congress i, si voleu que us sigui sincer, no em desagrada l’aplec de professionals d’un sector, el de la telefonia mòbil, que té molta empenta i que forma part d’aquest núvol que tan m’agrada. I,  per això, aquesta setmana, el #desdelnuvol parlarà de mòbils.

Però no pas d’aplicacions o models de negoci, sinó de quelcom que hauria de tenir un espai propi a la Fira, però que mai hi treu el cap i resta en l’anonimat d’uns quants ciutadans que aprofiten aquest esdeveniment per a parlar-ne off the congress.

Parlo del coltan, una barreja de minerals que s’utilitza per a fer més menuts els aparells electrònics i que, no cal ser gaire intel·ligent, per reconèixer que és en el cor d’aquest món que s’aplega a la nostra ciutat. De fet, la seva funció principal és la de substituir els condensadors electrolítics tradicionals per tal de guanyar capacitat elèctrica i reduir la mida dels dispositius més extravagants. Els condensadors electrolítics fabricats amb coltan permeten que els aparells més moderns siguin cada cop més petits sense perdre prestacions, ans al contrari, augmentant-les. Fins aquí, tot correcte.

Però, anem al moll de l’os i descobrim les raons que em fan pensar que, un congrés com el de Barcelona, és el lloc ideal per a prendre acords per millorar allò que s’amaga al cor mateix del sector de la mobilitat.

Tot i que el principal exportador mundial de coltan és Austràlia, la zona on hi ha més reserves d’aquest mineral és al centre de l’Àfrica, allà on el Congo, Ruanda i, en menor mesura, Uganda han establert les seves fronteres. Curiosament, el mateix territori on malden per sobreviure els últims goril·les del planeta és on, gràcies a aquest aliatge que tots portem a la butxaca, les successives guerres s’han guanyat el trist sobrenom de Tercera Guerra Mundial.

M’ensumo que, enguany, també perdrem la oportunitat d’acordar, si més no, unes bones pràctiques per acabar amb els senyors de la guerra que dominen les mines d’aquest tan preuat com cruel mineral.