El meu tresor: a voltes amb la propietat intel·lectual

Ara no tinc present si en algun moment, he fet referència a la propietat intel·lectual en aquest blog, però darrerament, me’l trobo dia si i dia també en el meu esdevenir professional. Ara són els materials de les formacions, ara un pla d’empresa, la persona emprenedora que el gestiona, demana màxima confidencialitat, ara és… Quins són els límits de la propietat intel·lectual?

Doncs la resposta no és senzilla i, de fet, la seva formulació reneix cada cop que una innovació irromp amb força al mercat.

Ja va passar, tot i que no en tenim proves escrites, quan el primer (o primers) humans van encendre un foc. T’imagines que l’haguessin registrat i n’haguessin guardat la propietat intel·lectual? Per Déu, quin fred!

Va passar també quan la impremta, i aquí si que hi ha documents que en parlen, va acabar amb la unicitat artesana de les obres monàstiques. La impressió de documents es va veure, des dels Monestirs, com la fi de la seva funcionalitat creadora i, de fet, així va començar a ser, tot i que la lletra gòtica va perviure en els seus incunables.

La irrupció dels bits va tenir, i encara té, els mateixos efectes en les industries culturals tradicionals i això porta guerra encara.

I, si no fos poc, ara s’apropa una reedició d’aquesta disputa amb l’arribada de les primeres impressores 3D, uns artefactes que permetran “imprimir” qualsevol utensili i que, per tant, avançaran un xic més en aquest fes-t’ho tu casolà on la propietat intel·lectual, de difuminats límits amb la industrial, entra en un atzucac de dimensions sobrehumanes.

Jo però no vull anar tant lluny, més aviat vull reflexionar en veu alta. Reflexionar, tot deixant una idea oberta, una hipòtesi d’estar per casa: La creació individual no existeix, ja que qualsevol creació humana és fruit de la feina realitzada per d’altres persones que han fet rutllar el cervell abans que nosaltres.

Tenir constància de les obres, les idees i les persones que les han perfeccionat no només és interessant, sinó que és la base per a poder millorar-les i avançar com a humanitat, però registrar-les, amb la intenció de que, qui no en tregui un benefici econòmic, no pugui usar-les, va en contra de la seva mateixa difusió, coneixement i, per tant, del seu possible perfeccionament per part d’altres. El toll resultant és una via morta, una aproximació al seu fracàs, al seu oblit i, pels economistes, a una irremeiable pèrdua de valor i benefici.

La propietat intel·lectual, si és privativa doncs, va encontra de la idea, pla d’empresa o objecte desenvolupat. La seva publicitat, degudament llicenciada si es vol, pot donar peu a millores continues i pot portar a la persona que l’ha creat, si ho vol, a tenir reconeixement i fama.

Les trampes de la propietat intel•lectual: Cas pràctic

Fa cosa de 15 dies, m’arribava un avís de YouTube on em deien el següent:

Es posible que el contenido o la licencia de tu vídeo Tal Cual pertenezcan a Entidad Gestora de Derechos.

No es necesario que realices ninguna acción; sin embargo, si estás interesado en saber cómo afecta esto a tu vídeo, visita la sección Coincidencias de ID de contenido de tu cuenta para obtener más información.

El missatge em va estranyar, car l’Entitat referenciada té la seu a San Francisco i la música del vídeo és d’un grup català d’arrel tradicional. Per això em vaig decidir a contactar amb el representant del grup a través del correu electrònic.

No van trigar pas massa a respondre’m que agraïen la difusió de la peça, que no tenien ni idea de qui era l’entitat en qüestió, i em van passar el correu del compositor que havia fet els arranjaments de la tonada popular.

Què vaig fer? Doncs enviar-li un missatge. Oi més, coneixent-lo d’una col•laboració anual mútua per una festa d’arrel tradicional

La resposta començava així:

Ostres Lluís….. ara si que flipo … ni idea de qui és la Nom de l’Entitat de Gestió de Drets

I seguia agraint-me la difusió de la peça, donant-me tota llibertat per a mantenir-la al vídeo que va originar aquest joc i demanant-me que, si en treia l’entrellat, l’informés de com acabava tot.

I així ho he fet.
Resulta que la peça va ser reproduïda en un recull de cançons tradicionals editat per una reconeguda discogràfica catalana. Empresa que, posteriorment a l’edició del CD, va arribar a un acord amb els de San Francisco. Un acord que posa tot el seu catàleg sota el paraigua de drets d’aquesta multinacional.

Fins aquí, res a dir. Bé, si. Se’m va formular com una pregunta dins del cap: Cobren els autors de la peça, drets d’autoria sobre les vendes o reproduccions de la mateixa?

La resposta del pare de la cosa fou:

es ven complicat això. A mi ningú m’ha dit que ens pagarien algun dret d’autor i he sentit en diversos llocs la nostra música … jejejeje

El més curiós és que en un CD posterior, vam treballar millor tot aquest tema i ens van fer pagar drets d’autor a la SGAE, però ningú no ens ha dit mai res… nosaltres tampoc no els hem emprenyat mai, es ben bé que s’hi ha de ser a sobre…

I ho reblava amb una pregunta encara més sucosa que la meva:

nosaltres no som l’únic grup que fa un treball amateur… que se’n fan de tantes pedretes?

I aquesta interrogació em dóna peu a plantejarla necessitat d’una reforma integral de la propietat intel•lectual i els drets d’autor. Si més no, perquè les pedretes rebin alguna compensació que, ara com ara, se’ls queda un gruix d’intermediaris entre un servidor i el seu autor o, si ho volen, puguin gestionar la seva autoria independentment del suport en el que la música arribi a l’afició.

Be water, my friend!

“No t’estableixis en una determinada forma, adapta-la i construeix-la per a deixa-la créixer, sigues com l’aigua. Buida la teva ment, sigues amorfa, modelable, com l’aigua. Si poses aigua en una tassa es converteix en la tassa. Si poses aigua en una botella es converteix en la botella. Si la poses en una tetera es converteix en la tetera. L’aigua pot fluir o pot xocar. Sigues aigua, amic meu”

Aquesta cita, extreta de la darrera entrevista que el malaguanyat Bruce Lee va fer abans de la seva mort, és de l’any 1971. Carai si en fa de temps! Carai si em fa ballar el cap, encara! I és que la cita, que va fer forrolla per aquestes terres per allà l’any 2006, defineix a la perfecció com és el món que, entre d’altres eines, ha parit internet i les xarxes socials, i com són les empreses i els individus que, millor adaptats al nomadisme d’aquests dies, saben aprofitar aquests mitjans per a mostrar-se i fer negoci.

De fet en Bruce Lee es va avançar en força anys a Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès que fa cosa d’un parell o tres d’anys va presentar allò de la modernitat líquida, un concepte que ha fet forat en el pensament occidental i que parla de la lleugeresa del món actual i de la futilesa de les relacions que s’estableixen en les societats avançades. Unes societats on mantenir-se dalt del tren demana d’una gran capacitat de canvi i adaptació constant.

I que té a veure tot això amb les empreses?

Doncs que les empreses sòlides, normalment mastodonts nascuts a cavall dels segles XIX i XX, estan perdent batalla rere batalla per la incapacitat de fluïdificar-se i adaptar-se a les noves realitats. Un exemple, el trobem en el món del cinema i la seva infructuosa batalla contra la democratització de l’art a través d’Internet. Segons fonts ben informades, les majors han pressionat a un govern d’un país democràtic –i als partits més influents- per tal d’incloure un afegit a una llei que permeti tancar pàgines web sense ús de la justícia, mentre petits productors independents, tot aprofitant les noves realitats del mercat, ofereixen nous models de negoci a través, justament, d’aquestes pàgines web que ara volen tancar amb un cop de porta. Però aquest és un dels exemples més flagrants d’una manera de fer que també utilitzen força editors i productors musicals, enfrontats a les petites apostes independents que,  passant olímpicament dels tradicionals intermediaris, comencen a treure suc d’Internet i generen nous models de negoci que els permeten funcionar de manera més eficient, eficaç i efectiva.

Qui ens havia de dir que aquella sentència d’en Bruce Lee – per cert, originada en el principi taoista del wu wei o “principi de l’acció natural no forçada” – seria la palanca de canvis per aprofitar el gavadal d’oportunitats que hi ha en la revolució sociològica que estem vivint hores d’ara.

Eps! I si no ens afanyem a aprendre-ho, n’hi ha d’altres que porten segles amb aquesta filosofia d’acció i que ja l’han aplicada en el món del comerç i la restauració.