Emprens o t'avorreixes? – Mostrant als emprenedors ocults

Després d’obrir un xic les portes de les xarxes socials als curiosos nouvinguts dels mercats tradicionals, aquesta setmana em capbusso en les entranyes de l’empresa per parlar d’una d’aquestes curioses bestioles que sovintegen en els espais de treball i que, si se saben aprofitar, permeten l’adaptació dels negocis a les realitats dels mercats. Em refereixo al desconegut intra-emprenedor. Un personatge que sèu prop nostre a l’oficina i que es passa el dia trobant i proposant noves maneres de fer les coses, detectant els perills de fer-ho tot a la manera tradicional, o treballant-se una reputació digital polièdrica de la qual l’empresa en pot ser una peça clau. L’intra-emprenedor és el gran oblidat en aquests nostres dies, perquè, per a molts, és un ésser que ha comès el pecat d’haver optat per la seguretat d’una feina d’horari fixa i aparent tranquil·litat.

Però deixem-nos de preàmbuls i comencem l’homenatge a aquests ombrejats emprenedors. Per a fer-ho … Un segon. Si. Això. Ja està. És un Nokia, just el què necessitava. Aquest és el cas que em trec de la butxaca i que em serveix per presentar un exemple d’allò que passa quan no es vol escoltar al mercat. I és que, fa uns mesos, tot coincidint amb el Congrés de Mòbils de Barcelona, va sortir als mitjans que dos dels gegants que havien liderat els seus respectius emrcats, tremolaven com fulles de paper en la guerra digital i, acorralats en un lloc comú, es feien amics per a no perdre un lideratge que els fugia de les mans. Els protagonistes del matrimoni comercial eren la susdita empresa i Microsoft, clarament superades per empreses que havien decidit compartir enlloc de propietaritzar els seus productes i treballs.

En el cas de Nokia, i per les mateixes dates, apareixien noticies sobre les veus dels intra-emprenedors que no havien estat ateses per la cúpula directiva de la companyia. Feia més de dos anys que els deien que havien de girar el rumb del vaixell, que Symbian estava perdent la batalla tecnològica amb l’Android i que calia estar a l’aguait. Però, en temps de vaques grasses, a paraules de treballador, sordesa de directiu. I ara malden per sortir d’una caiguda sense fons que es podien haver estalviat en temps més bons i molta més força per a reaccionar.

Aquest és un cas sonat, espectacular, fet a l’engròs i amb la típica trampa del show mediàtic que capta l’atenció i es fa recordar, però hi ha molts intra-emprenedors en negocis molt més modestos. Gent tafanera que, simplement, descobreix noves eines digitals que permeten millorar les petites tasques administratives del dia a dia de les empreses de tota la vida. Aquests sovint, milloren la seva productivitat, però, si no se’ls té en compta, acaben avorrint-se, marxant de l’empresa i establint-se pel seu compte, amb la voluntat de fer les coses d’una altra manera i rebre el reconeixement que, dins l’empresa, se’ls ha negat. Molts dels genis del núvol han sorgit d’aquest estat, i, fins i tot, alguns d’ells han tocat tant el què no sona que han acabat dirigint o comprant l’empresa que no els havia fet cas.

Així és que, si en el teu negoci, tens alguna persona inquieta, fes-li un xic de cas. Et pot salvar la botiga, l’ajuntament o l’empresa que no acaba de rutllar en un entorn de moviment tan intens com el que ens ha tocat de viure en l’actualitat.

Anuncis

I, al capdavall, són les persones

En aquest bloc periodístic, vaig enfilant, com un solista de jazz, algunes notes d’un concert que porta el seu temps en dansa: Em refereixo a la comunicació des del núvol, des d’aquest espai invisible, però ben tangible, on les relacions transcendeixen el continu de l’espai i el temps per tal de facilitar el contacte amb gent que, hores d’ara dorm o que, tan sols, no és en la mateixa sala.

Moure’s però en aquest espai, seria inabastable i, per això, em centro en el món de la gent amb empenta i ganes de fer. Abans d’una tasca difícil en deien una empresa i de la gent que la feia en deien empresaris. Però els empresaris van esdevenir classe social i el mot va negativitzar-se fins a l’extrem que la tasca ha perdut el nom, i a qui la fa, en diem emprenedor. Potser  per herència francesa o, qui sap si, un xic americana.

Com veieu, els significats de les paraules no són estàtics i canvien amb facilitat. I, si la  setmana passada, parlava d’uns emprenedors molt especials, els músics que prefereixen compartir per guanyar, que competir per fer diners. Avui vull mirar de desmuntar un mite que sembla que es va inflant dia si i dia també per tergiversar el concepte matriu de tota aquesta història. I és que el crowdsourcing no és open innovation. N’és un component, n’és, potser, l’origen, però no s’han de confondre els dos conceptes que, com no podia ser d’una altra manera, són anglicismes, car l’accent en la llibertat i en compartir les coses, ens agradi o no, és més anglosaxó que no pas continental.

Però deixem-nos de donar voltes i ataquem l’arrel dels conceptes: El crowdsourcing és un sistema de treball en què s’aprofita el coneixement i les habilitats i aptituds de molts, ja que no hi ha dues persones que sàpiguen exactament el mateix i, per tant, el fet de compartir permet la creació de forges d’aprenentatge. O, en altres paraules, és el sistema que genera comunitats de petits esforços exercits per grans multituds de participants. L’origen d’aquest mètode de treball se sol buscar en les comunitats de font oberta (open source)  i, per això, l’ús de termes com forja (el nom que reben els espais col·laboratius d’aquestes comunitats) és totalment vàlid pels espais virtuals on es desenvolupa aquest sistema de treball.

Els processos d’open innovation són processos que una empresa obra a la comunitat de clients, proveïdors o persones interessades en un producte o coneixedores d’un sector, per tal d’aprofitar el coneixement de tots en la millora dels seus serveis o processos operatius. Sens dubte, la base d’aquests processos és crowdsourcing, però ho és disminuït a un objectiu concret i amb el lideratge d’una empresa o promotor determinat.

Aquesta diferència és important tenir-la present, ja que s’està pervertint el concepte en assenyalar que el crowdsourcing és la resultant dels conceptes de crowd (multitud) i outsourcing (externalització) i que, per tant, això suposa substituir un lloc de treball intern per tal d’oferir-lo a una anònima comunitat de col·laboradors externs, reduint així costos en recursos humans. Excuses de multinacional que no valen pel món emprenedor. Aquell món on, si un té uns coneixements determinats, unes habilitats i s’ha plantejat de traslladar-los a una empresa, pot aprofitar els canals digitals per a construir comunitat amb altres persones emprenedores que puguin complementar els seus serveis i, d’aquesta manera, oferir-los d’una manera més dinàmica i ajustada a la demanda.

Això, aquest aplec d’emprenedors, és crowdsourcing en estat pur. I no pas el concepte externalitzador que se’ns vols imposar per part de les grans empreses que obren els seus espais creatius (ja sigui per a una campanya de comunicació, per a la millora d’un servei o d’un producte, ..) per obtenir un retorn que ells mateixos lideren. En aquest segon cas estem obrint la innovació de les empreses tradicionals, però no gestionant entre iguals, que és la mare dels ous del crowdsourcing.

Per donar-li un toc poètic, el crowdsourcing vindria a ser el pol·len que les abelles carretegen d’un lloc a un altre i que ajuden a què els cirerers de l’hort de casa guanyin les millors propietats dels companys que tenen a prop. El resultat unes cireres més gustoses per la mixtura de dues savieses naturals agermanades.

I, si no t’ha quedat clar el concepte, llegeix López Daltellescolta Nashrepassa Tapscottpassejat per la Viquipèdia. Una companya, emprenedora i traductora, ja ho va fer i avui ofereix Serveis Globals per Internacionalitzar-te, amb una xarxa de col·laboradors forjada en les xarxes socials més habituals i alguna d’especialitzada.

Temps de crisi, temps d'emprendre

Diuen que estem en crisi. I, certament, sembla que els preus es disparin i els ingressos disminueixin. El cost de la vida puja i l’estat d’ànim, baixa. Però només falta obrir les orelles, i escoltar el que t’explica la gent, per descobrir que n’hi ha de ben bojos. Són persones que, malgrat la maltempsada, decideixen llançar-se a la creació d’un negoci. I ho fan emparats tan sols per la lleugera xarxa dels seus coneixements, amics i experiències.

Un dissabte recent, en un sopar d’aniversari, era un dissenyador gràfic qui estava a les vores de llençar-s’hi, però no acabava de decidir-se. Amb els peus garratibats a la vora de la piscina dels negocis, la seva inquieta parella, comunicadora de mena, li donava empentes per iniciar el camí cap a un somni que li feia respecte.

Un diumenge, encara més recent, en un dinar a quatre mans, era un enginyer qui s’havia llançat ja a la creació d’un negoci en un sector aparentment en crisi, el de la construcció, i se n’estava ensortint. Com pot ser això?

 I un dilluns, un xic més llunyà i a través del Facebook, era en Sergio qui em comentava que, després d’anar a FITUR, estava content de veure com li creixia la competència en el sector de les àudioguies turístiques amb personalitat pròpia. I n’estava ben content!

Ningú dubta que vivim en temps incerts, però veig gent que ha decidit deixar la costa i esdevenir l’aigua d’en Bruce Lee, perquè saben que només l’aigua corre en els actuals temps líquids i saben també que, com més siguin a competir, més podran cridar l’atenció d’un mercat que, i a les revolucions del món àrab o als canvis a la Xina em remeto, està creixent contínuament.

Ells són els inquiets adaptats dels temps moderns. Ells saben que el seu fracàs és un aprenentatge i que, en el fet d’emprendre, se sumen a la revolució social que somou el món actual. Eps! Una revolució lenta i tranquil·la, una revolució que, com diu Alessandro Baricco, té molt a veure amb els diners, però no només amb els diners concentrats en les mans més riques del món, sinó en les il·lusions de molta altra gent. I és que, no tot són males noticies en aquest món nostre: N’hi ha que ideen, suen, s’hi posen i emprenen

Be water, my friend!

“No t’estableixis en una determinada forma, adapta-la i construeix-la per a deixa-la créixer, sigues com l’aigua. Buida la teva ment, sigues amorfa, modelable, com l’aigua. Si poses aigua en una tassa es converteix en la tassa. Si poses aigua en una botella es converteix en la botella. Si la poses en una tetera es converteix en la tetera. L’aigua pot fluir o pot xocar. Sigues aigua, amic meu”

Aquesta cita, extreta de la darrera entrevista que el malaguanyat Bruce Lee va fer abans de la seva mort, és de l’any 1971. Carai si en fa de temps! Carai si em fa ballar el cap, encara! I és que la cita, que va fer forrolla per aquestes terres per allà l’any 2006, defineix a la perfecció com és el món que, entre d’altres eines, ha parit internet i les xarxes socials, i com són les empreses i els individus que, millor adaptats al nomadisme d’aquests dies, saben aprofitar aquests mitjans per a mostrar-se i fer negoci.

De fet en Bruce Lee es va avançar en força anys a Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès que fa cosa d’un parell o tres d’anys va presentar allò de la modernitat líquida, un concepte que ha fet forat en el pensament occidental i que parla de la lleugeresa del món actual i de la futilesa de les relacions que s’estableixen en les societats avançades. Unes societats on mantenir-se dalt del tren demana d’una gran capacitat de canvi i adaptació constant.

I que té a veure tot això amb les empreses?

Doncs que les empreses sòlides, normalment mastodonts nascuts a cavall dels segles XIX i XX, estan perdent batalla rere batalla per la incapacitat de fluïdificar-se i adaptar-se a les noves realitats. Un exemple, el trobem en el món del cinema i la seva infructuosa batalla contra la democratització de l’art a través d’Internet. Segons fonts ben informades, les majors han pressionat a un govern d’un país democràtic –i als partits més influents- per tal d’incloure un afegit a una llei que permeti tancar pàgines web sense ús de la justícia, mentre petits productors independents, tot aprofitant les noves realitats del mercat, ofereixen nous models de negoci a través, justament, d’aquestes pàgines web que ara volen tancar amb un cop de porta. Però aquest és un dels exemples més flagrants d’una manera de fer que també utilitzen força editors i productors musicals, enfrontats a les petites apostes independents que,  passant olímpicament dels tradicionals intermediaris, comencen a treure suc d’Internet i generen nous models de negoci que els permeten funcionar de manera més eficient, eficaç i efectiva.

Qui ens havia de dir que aquella sentència d’en Bruce Lee – per cert, originada en el principi taoista del wu wei o “principi de l’acció natural no forçada” – seria la palanca de canvis per aprofitar el gavadal d’oportunitats que hi ha en la revolució sociològica que estem vivint hores d’ara.

Eps! I si no ens afanyem a aprendre-ho, n’hi ha d’altres que porten segles amb aquesta filosofia d’acció i que ja l’han aplicada en el món del comerç i la restauració.