@Somenergia i CIC-HS, emprenedors que construeixen un món més digne

A més a  més de la comunitat transformadora i col·laborativa Actuable.es i de la bullidera de plataformes de crowdfunding que permeten la creació de projectes al marge de les industries sectorials, hi ha un munt d’engrescadors projectes emprenedors que estan construint un món més digne.

Aquesta setmana, el #desdelnuvol us presenta dues d’aquestes propostes que s’atreveixen amb dos dels sectors centrals de l’economia especulativa: el de la llum i el de la vivenda.

SomEnergia.coop és una jove cooperativa catalana sorgida de la Universitat de Girona l’any 2011 i que s’ha plantejat el repte d’esdevenir una comercialitzadora d’electricitat 100% renovable i iniciar els primers projectes propis de producció d’energia.

De fet, aquests reptes ja els ha aconseguit, en tant en quant, qualsevol persona pot accedir al seu espai web i contractar la llum, fer-se sòcia de la cooperativa o invertir en projectes energètics. I, si es vol reblar el clau, la mateixa Comissió Nacional de l’Energia els ha certificat com a comercialitzadors d’energia 100% renovable.

CIC – habitatge social també és una cooperativa. Però, en aquest cas, es tracta d’una spin-off de la Cooperativa Integral Catalana. Una spin-off que fa tot just un mes que ha començat a treballar en la generació d’habitatge social, amb una perspectiva autogestionària i generadora de comunitat.

El que fa CIC-HS és llogar els pisos hipotecats de persones en situació d’impagament o en risc d’estar-hi, a canvi de l’ús d’un habitatge a preu social, és a dir, molt per sota del preu de mercat.

Amb aquesta actuació aconsegueix tres efectes complementaris. A saber,

1.- Oferir un sostre a preus socials per a les famílies amb risc d’exclusió, vetllant jurídicament per a retardar el seu desnonament i protegir als avaladors de les hipoteques en risc d’embargament.

2.- Aplegar paquets d’hipoteques impagades o amb risc d’impagament per a poder negociar amb les entitats preus de recompra similars als que es mouen en el mercat financer, sempre molt per sota dels deutes demanats als usuaris de peu pla. I,

3.- Ajuntar molts contractes de lloguer social, posant d’aquesta manera l’habitatge social en l’agenda dels decisors públics i privats.

Ens ttrobem doncs davant de dues maneres de reconvertir l’economia especulativa en economia productiva i, d’aquesta manera, tornar un xic de senderi a unes relacions socials que s’han anat malmeten per la voracitat d’uns quants espavilats.

Una ebenisteria d'idees en llibertat

Aquesta setmana ens mirem el núvol amb els peus ben falcats al terra. I és que visitarem un d’aquests espais on la comunicació i la creativitat s’hostatgen en un entorn còmode i elegant que, en aquest cas, trobem al número 13 del carrer Llibertat. Allà, a la Vila de Gràcia.

La Gloria i la Gemma són mare i filla i, sense por i amb enteresa, van inaugurar Talent&Co a mitjans de desembre del 2011. Crisi? No. Oportunitat. La oportunitat de posar negoci immobiliari en temps de canvis.

Immobiliari? Bé, no només. Tot i que no menteixo, em quedo curt. I és que l’espai de Talent&Co és una confederació de projectes i sinergies, sinergies i professionals de la comunicació, el disseny i la creativitat.

Community managers, dissenyadores, interioristes, arquitectes i, fins i tot, una autoeditorial de llibres infantils, són alguns dels habitants d’aquesta vella ebenisteria que, reformada amb exquisit gust, ha passat de treballar fustes selectes a modelar coneixements i habilitats pròpies del núvol i els seus cosins germans: les industries de la creativitat i el coneixement.

Talent&Co tenen espais de treball en un entorn diàfan d’obra vista complementat amb jardí interior, terrasseta, sala de reunions i office. I, si algú cerca un espai per a muntar exposicions, i fer-ne el seu negoci, té les parets de roca de l’accés com a sala d’exposicions.

Pel preu d’un lloguer de pis d’estudiant, la Gloria i la Gemma, amb la gent d’aquest espai, demostren que hi ha un forat per a agermanar les bones idees que, amb il·lusió, passió i ganes de col•laborar, es mengen les pors que els venedors de crisi ens volen imposar.

@Yababu, #artesania per a nens i nenes amb… titelles web?

Aquesta setmana presento el cas d’una emprenedoria que pot servir d’exemple a aquells artesans tradicionals que es mirin amb desconfiança les oportunitats que els oferim #desdelnuvol.

De fet, no em van pas arribar per Internet, sinó per la ràdio, aquell aparell que feia les funcions d’Internet abans d’Internet.

I el motiu de l’entrevista, que va captar la meva atenció, fou doble:

– Per una banda, el guardó assolit com a Millor proposta educativa dels premis internacionals a la Innovación en Internet (INVI) 2011 de RTVE. I,

– per l’altre, el llançament d’una campanya de crowdfunding a través de la plataforma de micromecenatge Lánzanos.com

I és que, els pares de Yab i Abu, són una petita productora santboiana d’espectacles de titelles, que no han dubtat en treure pit, i complementar els espectacles de carrer amb un webshow d’abast mundial dirigit a quitxalla en edat preescolar i als seus pares.

Un projecte que els permet experimentar amb la creació de continguts i interactuar amb els seus usuaris d’arreu del món. I tot amb un producte molt ben treballat i sota llicència Creative Commons.

Els creadors de Yababu.tv transcendeixen doncs una activitat tradicional i artesanal per arribar més enllà de les places i els carrers. Però ho fan sense abandonar el pinyol del seu negoci: els titelles.

Les trampes de la propietat intel•lectual: Cas pràctic

Fa cosa de 15 dies, m’arribava un avís de YouTube on em deien el següent:

Es posible que el contenido o la licencia de tu vídeo Tal Cual pertenezcan a Entidad Gestora de Derechos.

No es necesario que realices ninguna acción; sin embargo, si estás interesado en saber cómo afecta esto a tu vídeo, visita la sección Coincidencias de ID de contenido de tu cuenta para obtener más información.

El missatge em va estranyar, car l’Entitat referenciada té la seu a San Francisco i la música del vídeo és d’un grup català d’arrel tradicional. Per això em vaig decidir a contactar amb el representant del grup a través del correu electrònic.

No van trigar pas massa a respondre’m que agraïen la difusió de la peça, que no tenien ni idea de qui era l’entitat en qüestió, i em van passar el correu del compositor que havia fet els arranjaments de la tonada popular.

Què vaig fer? Doncs enviar-li un missatge. Oi més, coneixent-lo d’una col•laboració anual mútua per una festa d’arrel tradicional

La resposta començava així:

Ostres Lluís….. ara si que flipo … ni idea de qui és la Nom de l’Entitat de Gestió de Drets

I seguia agraint-me la difusió de la peça, donant-me tota llibertat per a mantenir-la al vídeo que va originar aquest joc i demanant-me que, si en treia l’entrellat, l’informés de com acabava tot.

I així ho he fet.
Resulta que la peça va ser reproduïda en un recull de cançons tradicionals editat per una reconeguda discogràfica catalana. Empresa que, posteriorment a l’edició del CD, va arribar a un acord amb els de San Francisco. Un acord que posa tot el seu catàleg sota el paraigua de drets d’aquesta multinacional.

Fins aquí, res a dir. Bé, si. Se’m va formular com una pregunta dins del cap: Cobren els autors de la peça, drets d’autoria sobre les vendes o reproduccions de la mateixa?

La resposta del pare de la cosa fou:

es ven complicat això. A mi ningú m’ha dit que ens pagarien algun dret d’autor i he sentit en diversos llocs la nostra música … jejejeje

El més curiós és que en un CD posterior, vam treballar millor tot aquest tema i ens van fer pagar drets d’autor a la SGAE, però ningú no ens ha dit mai res… nosaltres tampoc no els hem emprenyat mai, es ben bé que s’hi ha de ser a sobre…

I ho reblava amb una pregunta encara més sucosa que la meva:

nosaltres no som l’únic grup que fa un treball amateur… que se’n fan de tantes pedretes?

I aquesta interrogació em dóna peu a plantejarla necessitat d’una reforma integral de la propietat intel•lectual i els drets d’autor. Si més no, perquè les pedretes rebin alguna compensació que, ara com ara, se’ls queda un gruix d’intermediaris entre un servidor i el seu autor o, si ho volen, puguin gestionar la seva autoria independentment del suport en el que la música arribi a l’afició.

El #Fabbing es consolida – El futur de la #logística passa pel núvol?

Amb un xic de retard sobre la informació, però surfejant la noticia, el #desdelnuvol d’aquesta setmana cata el #fabbing, una revolució de la logística que comença a fer bullir l’olla.

I és que el 23 de gener, ThePirateBay anunciava el llançament de Physibles, la nova àrea de la seva botiga digital, des d’on qualsevol persona pot imprimir-se objectes en tres dimensions.

La veritat és que arribo un xic tard en comentar-ho. Ja ho han fet, caça noticies del nivell d’Enrique Dans, Gerladine Juárez o Luke Hopewell, entre d’altres. Però la rellevància del fet, unida al incipient mercat d’impressores 3D existent, m’anima a repassar un xic la història del fabbing, els Fab_labs i un bon home que es diu Neil Gershenfeld i que sembla ser una mica el pare, o si més no el compilador intel·lectual de tot plegat, des de la seva caverna del Center for Bits and Atoms del prestigiós MIT.

En Neil va presentar cinc anys de recerca constant sobre la interacció entre bits i àtoms a FAB: The Coming Revolution on Your Desktop– From Personal Computers to Personal Fabrication o, per dir-ho en paraules més nostrades, FAB: La revolució que arriba al nostre escriptori – dels ordinadors personals a la fabricació personal. Un llibre amb voluntat pedagògica, però que va tenir poca repercussió més enllà de l’entorn més nerd del núvol.

En qualsevol cas, l’any següent naixia Fab@home, un projecte de “fabricació casolana” a la que, al 2008, se li sumava  Thingiverse, una xarxa social de dissenys 3D, amb propostes tan dolces com aquesta parella de nuvis:

Un any abans, al 2007, s’inaugurava el FabLab Barcelona que treballa des de la seva seu del carrer Pujades i que està especialitzat en els sectors de l’arquitectura i el disseny industrials.

El Physibles de ThePirateBay d’enguany és un nou pas en un sector que encara és lluny de les butxaques del comú dels mortals, però que, si traspassa la porta oberta pels pirates suecs, pot suposar una revolució en la logística #desdelnúvol. T’atreveixes a imprimir-te la corbata?

Una altra #literatura és possible

Aquesta setmana, i no sé si serà pel fred propi de la Setmana dels Barbuts o per l’efemèride de l’Any Calders que tot just encetem, em veig empès a baixar un xic del núvol i a deixar-me arraulir vora l’escalforeta del foc de la proximitat. El mateix foc que, ara fa una setmaneta, em feia reflexionar sobre el rellotger de Gràcia per acabar empescant un sector econòmic que aprofita un nínxol de mercat força interessant: el del barri, poble o entorn més proper de qui pren la ploma per escriure. Pocs exemplars a la venda, focalització absoluta del producte en l’entorn que descriu, i un ús intensiu d’Internet per abastar d’altres mercats són tres de les característiques principals de la literatura de proximitat.

En el cas del llibre d’en Joan Lafarga tot succeeix al barri de Gràcia, apareixen com a protagonistes del llibre, persones parides pel moviment associatiu de la vila, tot ell respira gracianisme i, si hom està interessat en adquirir la novel·la, ho pot fer a les llibreries i papereries del barri, primordialment, però també a través de la xarxa.

El llibre no és un best-seller ni a comptat amb una campanya de promoció a l’ús de la literatura de les grans editorials, ans al contrari, ha jugat amb una altra de les característiques de la literatura de proximitat, les presentacions en el territori que protagonitza la novel·la.

Darrera del rellotger però no hi ha una editorial gracienca. L’obra és publicada per l’editorial Gregal, una de les tres potes del projecte cultural TerraCel, amb seu a Maçanet de la Selva i un fort accent per oferir “productes de qualitat i propers alhora”.

Projectes com aquest abanderen la literatura de proximitat, però no pas en exclusiva, ja que, en aquest món, Internet hi juga un paper cabdal a través de l’autopublicació. Aquest és el cas de la Editorial Círculo Rojo, una empresa d’Almeria que, per exemple, ha publicat la versió martinenca del rellotger de Gràcia. Parlem de les Penúrias exquisitas  d’en César Blasco, una novel·la que volta per les realitats del districte barceloní de Sant Martí de Provençals, que hom troba en les llibreries d’aquest districte, i que reforça la seva comunicació a través de punts de llibre – confesso que el vaig conèixer per aquesta via en adquirir l’últim llibre d’en Jaume Cabré -, presentacions més o menys tradicionals, i un bloc que destil·la el corrosiu humor que el lector es pot trobar en llegir la novel·la.

Es tracta doncs d’un altre mercat on la innovació i la creativitat es mariden amb l’experiència dels seus protagonistes i l’existència d’un volum de lectors suficient com per permetre el rendiment dels productes sorgits de la proximitat més terràqüia.

Coneixes algun altre cas de literatura de proximitat? Si és així, no ho dubtis, i comenta’l a volta de bloc.

Necessites #talent ?

Aquest cop, i després de voltar des del núvol arreu del món, torno a casa. I hi torno per parlar d’un programa que està acabant de coure en els forns de Creixement empresarial de Barcelona Activa, l’agència de promoció econòmica de l’Ajuntament de Barcelona.

L’equip d’estratègia empresarial de la casa s’està patejant totes les universitats i escoles de negocis que tenen alumnes brillants i talentosos, per tal de fer una mena de Masia al servei de les empreses que tinguin algun projecte al calaix per manca de ments que se’l treballin.

Si vols tenir un Messi, un Iniesta o un Xavi portant aquell projecte que pot rellançar l’estratègia de la teva empresa, pots donar un cop d’ull a la pàgina del Programa i demanar un perfil.

Ara tenen una convocatòria oberta i la veritat és que, en temps de crisi, la simbiosi entre talent i empresa que proposen és una bona manera d’anar tirant i fent muscle per si tornen els clients. Perquè ja ho deien els nostres avis:

“Més val talent que pa de forment”

Què es millor: una web o internet?

Torno de vacances amb la pregunta que em feia un emprenedor, mentre la llum més bonica de l’albada acoloria els arbres, les cabanes i la sorra vermella de la pista que ens conduïa a les Murchison Falls, un dels indrets més bonics i sorprenents del cor de l’Àfrica més africana.

Quan hom viatja per Uganda, se li desfan tots els tòpics que pot haver conservat de l’Àfrica que es veu des d’Europa. Es troba amb un país multicultural, però sobretot, amb una terra de veritables emprenedors. I no em refereixo a la munió de venedors de carrer que, el govern de Kampala, vol expulsar de la capital, empès pel potent lobby dels botiguers locals. Aquesta batalla, tan propera i tan llunyana a la vegada, és ben oberta hores d’ara, però no és l’objectiu d’aquest apunt. Si la vols seguir ho pots fer a través del Daily Monitor, el diari que, em va semblar, més imparcial dels que s’escriuen per aquells paratges.

L’innocent emprenedor que protagonitza aquestes ratlles encara no té 30 anys, però té dona i filla. Dona , filla i una visió empresarial que l’ha fet veure el potencial del turisme a les vores del Parc Nacional esmentat en el primer paràgraf.

La innocència no és enemiga de l’esperit emprenedor i, aquest treballador d’una de les empreses d’autobusos que comuniquen Masindi amb el món, havia sentit a parlar d’una eina misteriosa que comunica amb possibles clients. Què hi fa que, un cop demanat el correu electrònic, l’Aquilis – aquest és el seu nom -, et doni el correu postal! Què hi fa que no sàpiga ben bé què és internet! Què hi fa, si sap per a què li pot ser útil!

A Masindi, l’antiga capital de Bunyoro, els turistes hi han arribat, tradicionalment, amb els serveis adquirits a Kampala – la capital d’Uganda -, o caient en les xarxes d’una mena de divinitat que, amb oficina pròpia a la ciutat, t’ofereix el producte que ell té, sense cap voluntat d’adaptar-lo a les teves necessitats. Ara, però, l’Aquilis et permet negociar els serveis que tu vols, te’ls empaqueta, i et fa un pressupost ajustat i a l’abast de qualsevol butxaca.

Després d’un dia memorable al seu costat, em vaig comprometre a portar-lo a Internet  i, aquestes quatre ratlles, són una primera aproximació a un model d’emprenedor que, al cor de l’Àfrica, ha trobat un forat de mercat on guanyar-se millor la vida i oferir, com dic, una experiència inolvidable.

Targeta de visita:
Nom: Aquilis
Lloc: Masindi – Murchison Falls
Idiomes: Anglès, runyoro, luganda i swahili
Telèfon: 0772541877
Serveis: Game drives i acompanyament dins del Parc Nacional de les Murchison Falls.

Creativitat divertida… amb esperit Franz de Copenhague #bizbarcelona

Fa un parell de setmanes feia una introducció nostàlgica a l’esdeveniment.

La setmana passada, i en plena jornada, repassava quatre models de creixement transnacional que, malgrat la seva diversitat, estaven resultant efectius per a les quatre empreses participants..

En plena inauguració del Fòrum Impulsa gironí, acabo la trilogia amb un apunt molt vigatà.

Cross innovation i fusió d’idees va ser la xerrada que va protagonitzar un dels deixebles més notables del enyorat Professor Franz de Copenhague. Si se’m permet, jo rebatajaria an Xavier Verdaguer com el Ferran Adrià de l’emprenedoria vigatana. I el seu projecte més nou, l’Imagine Creativity Center crec que dóna arguments més que suficients a favor d’aquest sobrenom.

Però deixem-nos de preàmbuls i, per tal de fer-ho més curt i directe, comencem a piular els aprenentatges d’un emprenedor en sèrie que no ha perdut encara la curiositat de la quitxalla i que fonamenta l’emprenedoria en tres pilars: Actitud mental possitiva, risc i diversió.

Mur de piulades:

1.- La creativitat funciona molt millor quan s’aplica a la teva passió.

2.- Els reptes, els premis, estimulen la creativitat.

3.- La creativitat rutlla més quan es treballa amb equips pluridisciplinars.

 4.- El més important d’una empresa, d’un projecte, és l’equip humà, el talent dels seus components.

 5.- Tota crisi és una oportunitat, perquè obliga a reinventar-se. Això sí, la velocitat és fonamental per tal d’aprofitar les escletxes que és generen en temps de crisi.

 6.- És imprescindible creure en la gent jove, en els nadius digitals, Només cal donar-los reptes i deixar-los llibertat absoluta per jugar apassionadament a aconseguir-los. En aquests entorns treuen el màxim de responsabilitat.

7.- Les Escoles de Negocis de Catalunya han de formar menys directius i formar més emprenedors.

8.- Per crear es necessita risc i, a casa nostra, la cultura del risc està molt mal valorada.

9.- La marca Barcelona està ben posicionada en Disseny i Creativitat. Cal aprofitar-ho.

10.- Si vols confrontar una idea, explica-li a un nen i escolta les seves preguntes i propostes. 

11.- Per crear t’ho has de passar bé. La feina ha de ser un joc.

Com deiem, doncs: Actitud mental possitiva, risc i, per damunt de tot,  diversió, la diversió de jugar, de ser nen a qualsevol edat.

BizBarcelona 2011: Models de creixement i internacionalització

Aquest és llarg, però val la pena, ja que veu directament de quatre experiències explicades en l’esdeveniment més potent per a la gent emprenedora d’aquestes terres.

Començo el dia amb una taula rodona sobre models de negoci i segueixo el matí voltant un xic per l’espai del BizBarcelona. Al Saló de l’Emprenedor, hi ha força gent, tot i l’amplitud del Pavelló 1 on s’ubica. Al Palau del Creixement, també hi ha força gent, tot i que un pot moure’s força tranquil·lament.

L’objectiu d’aquest apunt, però, no és fer una descripció de l’esdeveniment. Sinó parar atenció en una de les taules rodones que s’hi han fet. Sota el nom de Models de creixement d’empreses innovadores s’han dit algunes coses que poden ser d’interès per a qualsevol persona emprenedora, sigui amb una empresa potent o amb un negoci de qualsevol mida.

En Juan Carlos Ribeiro és un dels fundadors de Gigle, una empresa que es va fixar l’objectiu de treure tots els fils de les llars. Ell en va ser el seu CEO fins que va arribar a creixer tant que fou comprada per una de les empreses que li eren clients. La seva empresa va néixer ja amb esperit transnacional i tres seus simultànies, la de Barcelona, la d’Edinburg i una a California – on vivia cadascun dels socis que van iniciar el negoci-.

En Francesc Tarongi és fundador i CEO d’Enertika, una empresa que es dedica a l’eficiència energética i que fou creada l’any 2007, tot basant-se en models de negoci dels Estats Units i del nord d’Europa. L’adaptació d’aquests models de negoci a Espanya, però, els va fer variar un xic l’estrategia i van començar fent consultoria i enginyeria en temes mediambientals. Una manera de fer que, a part de donar-los-hi ingressos des del moment inicial, els va permetre guanyar credibilitat. Això sí, sense abandonar el seu objectiu, el que els feia apostar fort per la R+D en control de despesa energética.

En Vicente Arias és un dels incombustibles d’Internet. La seva dèria actual és Offerum, una web de descomptes en productes de lleure i temps lliure, que va fundar i que lidera des del seu naixement, ara tot just fa un any. El seu model matriu és GoupOn, empresa de descomptes dels Estats Units, i el seu objectiu fundacional era publicitar petits negocis offline a Internet.

En Marc Bonavia és fundador i director de màrqueting de SIT mobile, empresa de serveis de comunicació a través de telefonía mòbil per a empreses. Un negoci que va nèixer amb la intenció de recopilar les ofertes existents a Internet en una única página web. Però l’any 2000 ningú comprava per aquest mitjà i van haver de tenir cintura per canviar. El seu segon negoci, doncs, va consistir en aprofitar un forat de mercat, el d’enviament de SMS gratuïts des de pàgines web. Negoci que van desenvolupar fins que els operadors van decidir tallar aquesta gratuitat. Amb l’experiència acumulada, però, van obrir el nou mercat – servei d’enviaments de SMS a clients per part d’empreses – i aquest és el negoci que els ha permès globalitzar-se.

Quines han estat les claus del seu creixement? Quin és el model d’internacionalització d’aquestes quatre empreses?

En Francesc Tarongi, d’Enertika, diu que el seu creixement s’ha basat en un desplegament territorial, però amb una estructura descentralitzada i adaptada a la realitat local. D’aquesta manera, han aprofitat els coneixements dels socis locals per enriquir tota l’empresa. Donat que el mercat de l’eficiència energética factura a partir de l’estalvi aconseguit pels seus clients, també estan desenvolupant una segona via de creixement, mitjançant la generació d’una plataforma de captació de finançament per al sector de l’eficiència energética i les energies renovables. I sembla que aquesta pota, la desenvoluparan per Internet.

Per en Carlos Arias, d’Offerum, el model és diferent. Ells es diferencien de la competència gràcies a la seva gent. “la competència, possiblement pel tema de l’idioma, marxa cap a l’Amèrica Llatina; i nosaltres anem cap a Europa.” I ho fan gràcies al seu equip multinacional: “Dins l’equip, hi ha gent d’Itàlia i França i ells són els emprenedors que porten Offerum als seus països. El nostre servei és per a empreses molt locals, i això fa que s’hagi de conèixer molt bé el mercat.” El seu model de creixement es basa, doncs, en la proximitat, en la viralitat, en els costos baixos associats al màrqueting de guerrilla i, quan cal, amb acords de col·laboracó amb agents locals que realment tinguin tràfic en les seves webs.

En Carles Bonavia, de SIT Mobile, utilitza encara un tercer model d’internacionalització. En el seu cas, cerquen alter egos com ells, és a dir, joves emprenedors dels països de destí per implicar-los amb els seus negocis en el projecte de SIT Mobile. No cerquen country managers (agents especialitzats en el país on aterren), sinó joves emprenedors que, tal i com fan ells, es fasin seu el projecte. Aquest ha estat el model utilitzat en 9 dels 10 països on són treballant hores d’ara. Però al Brasil, el seu darrer mercat, han canviat d’estratègia i han comprat l’empresa que els ha intoduit al mercat local. Avui dia, doncs, tenen el think tank a Barcelona, els diners els busquen a Londres, la feina la fan a la Índia i els productes els venen a diversos països del món, tot combinant, com hem vist, el model de compra i el d’acord amb emprenedors locals.

Finalment, Gigle, l’empresa transnacional amb el cap a Barcelona, va haver de suar tinta per a aconseguir els diners necessaris per a desenvolupar el seu producte. Però, com repeteix insistentment Juan Carlos  Riveiro, “voler és poder” i ells han aconseguit finançament de grans inversors sense coneixer a ningú. Posant les banyes i hores de feina. Avui, produeixen a l’Àsia, pensen a Europa i venen als Estats Units, com a mercat principal, però també a d’altres llocs del món. “Crear una empresa global demana de molta feina i d’endeutar-se força per a poder invertir i dissenyar un bon producte que pugui arribar al mercat”.

Barcelona, diu en Juan Carlos de Gigle, és una ciutat que es ven molt bé i que atrau talent estranger. N’hi ha molt de propi, no s’ha d’envejar res de ningú en aquest sentit, però també atrau talent de fora. De fet, Barcelona és un bon punt de recolzament per a les empreses globals com Gigle.

Com veuen Catalunya per muntar empreses?

En Marc Bonavia asegura que és excessivament complicat muntar una empresa a casa nostra, perquè aquí cal ser un kamikaze i endeutar-se en excès. No es confía en els emprenedors. La societat prefereix feines estables i no acompanya a qui vol emprendre el seu propi negoci. La consciència social és més conservadora, més de funcionariat i feina fixa, que no pas d’aventurar-se i emprendre. I, per això, cal jugar-s’ho tot per muntar un negoci. A més, el fracàs és un estigma difícil d’esborrar.

En Carlos Arias coincideix amb en Juan Carlos en el fet que Barcelona atrau talent i discrepa amb la visió d’en Marc Bonavia. Per ell, emprendre demana de jugar-s’ho tot, perquè això dóna credibilitat i, a més a més, serà l’emprenedor qui s’emporti els beneficis principals del seu negoci.

De la seva experiència amb Offerum n’ha tret la idea que la burocracia francesa és molt més farragosa que la que hi ha aquí. I afegeix que no s’ha de perdre el temps amb notaris que no s’hagin treballat el món de l’empresa.

En Francesc coincideix amb en Marc en el sentit que no és gens fácil emprendre a Catalunya, perquè no hi ha cultura emprenedora i abans et donaran diners per casar-te que no pas per muntar un negoci. A més a més, en el seu sector, l’administració pública, que és el primer contractador de l’Estat, no facilita l’entrada de nous clients. I, si ho fa, les condicions de pagament són tan nefastes que fa que no sigui rendible per a les empreses que encara no siguin gegants.

Malgrat tot, en Franesc asegura que emprendre val la plena, fins i tot si es fracassa. Perquè enriqueix i ajuda en futurs projectes de negoci. Al final, l’aprenentatge ajuda a triunfar i l’emprenedor que hi posa voluntat se’n surt.

En Juan Carlos de Gigle diu que l’emprenedor ha d’arriscar i que cal trencar els tòpics que imperen per aquests paratges. Aconsella seguir els fórums d’emprenedors de Silicon Valley per a comprobar que, allà, a la meca dels emprenedors, costa molt que algú inverteixi en una empresa amb un sol emprenedor. Llançar-se en companyia dóna credibilitat a un projecte, ja que vol dir que ja s’ha convençut a més d’una persona per a embrancar-s’hi. Afegeix, però, que aquí s’espera molt de les administracions, però que aquestes ja fan la seva feina. El que fa falta és més capital privat, més venture capital, que recolzi el talent que ja hi ha. Per ell, falta infraestructura privada, inversió, per tal d’arribar als nivells de països com el Regne Unit, els Estats Units, la Índia o la Xina. I ja sap que, el mercat privat, dirà que falten emprenedors, però creu que aquest no és el cas.

En sortir de la ponencia he anat a treure el cap pel Mercat del Finançament. Avui hi ha business angels per ajudar a arrancar negocis, demà hi haurà venture capitalists per consolidar empreses de gran potencial.