El #recommerce serà tendència al 2012?

Bernardo Gutiérrez (@bernardosampa), un dels emprenedors que s’està fent un nom dins de l’empreneduria amb futur,, fa uns dies va piular una de les tendències del 2012: el recommerce.

Però, com ell mateix es preguntava, què caram és això del “recommerce”?

El seu enllaç ens portava a un d’aquests indrets de la Internet que et parlen del futur amb la suficiència pròpia dels inconscients.  TrendWatching és un escàner de tendències i, si heu clissat l’enllaç, haureu vist que el recommerce és la manera més cool per a referir-se al fet de donar una segona vida a allò que ja no ens és necessari, però que si que ho pot ser per un altre.

Pels puristes del recommerce no es tracta tant de vendre objectes usats – segur que ja tens el nom d’algun web, revista o botiga que ho fa, oi? -, com d’intercanviar-los per d’altres que ens puguin ser útils. I aquí és on podem posar alguns exemples que m’han arribat en aquests darrers dies.

Començarem un diumenge al matí al Passeig de Sant Joan. Parelles joves, famílies amb nens, algun avi de somriure sincer. Sí, sí, aquest era el perfil de la gent que, atenent a la crida de la Xarxa de Suport Mutu de la Dreta de l’Eixample, posaven els seus llençols i taules en el mercat del intercanvi posat al mateix passeig. I, si rasques un xic la web, en trobaràs gairebé a cada barri de Barcelona. Imagina’t tu si piquen fort que ja han cridat l’atenció de la mateixa administració.

Però, si volem posar-li el necessari toc innovador, podem donar un vol pels carrers de Nova York. Allà, si ens hi fixem tant bé com ho va fer en Carlos Guardian, hi trobarem una màquina d’aquestes que hi ha en les oficines per a comprar cafès, begudes o refrigeris, però amb un toc un xic especial: els clients en són proveïdors i, si no volen intercanviar res, reben crèdits per a futures compres.

Cal que aprofundim en d’altres experiències d’aquesta pluja de Cloud Living a viles i ciutats?

Un any #desdelnuvol que cal celebrar amb @grera – La rateta que escombrava l’escaleta

Avui que estem a les vigílies de l’aniversari d’aquest bloc @ARAemprenem, rellegeixo aquell primer apunt i viatjo al 26 de gener de 2011.

En aquella data, parlava de tres xarxes socials per a emprendre des del núvol que acabaven de veure la llum. A saber, la renovellada Anella de la Generalitat de Catalunya; el BiznetBarcelona, sorgit de les forges de l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb les xarxes d’emprenedoria de la ciutat; i, una tercera experiència de regust aranès, empenta manresana, tecnologia vigatana i cercador de capital barceloní.

Grèra.net, la iniciativa privada que va captar l’atenció d’aquell primer apunt, va néixer a les aules de la Universitat de Vic ja fa més d’un any i ha anat guanyant volum i nom, fins i tot fora de les estrictes fronteres del mercat català.

Grèra.net acaba de superar les 4.000 empreses i professionals adscrits al seu producte i, durant aquest mes de gener, han promogut una campanya de sol·licitud de pressupostos a la seva comunitat empresarial. Una manera d’accedir a un potencial de proveïdors força nombrós a través d’una de les eines que acompanyen aquesta àmplia plataforma social: L’aplicatiu de demandes, un veritable mercat d’interacció entre clients i proveïdors potencials sense moure’s del despatx.

Però no només de vendes viu l’empresa. L’estratègia i la capacitat de generar sinèrgies són bàsiques i, per això, la plataforma catalana presenta una altra funcionalitat molt interessant, la dels Grups de Treball, on les empreses poden compartir idees, dubtes, documents, vídeos, fotos, … en un entorn intuïtiu i molt similar al que es troba, per posar un altre dels casos d’aquell primer apunt, al BiznetBarcelona.

Com que una altra de les potes bàsiques que busquen les empreses és la internacionalització, en tafanejo els casos d’èxit en l’ús de Grèra i em troba amb Ribamatic, una empresa dedicada al disseny i la producció de màquines especialitzades en teixits tècnics que ha assolit un client a Mèxic a través de Grera.net. De fet, el posicionament en cercadors de la plataforma catalana, va facilitar la cerca d’una empresa mexicana que va anar a petar al perfil Ribamàtic de Grèra.net. La relació comercial establerta per Internet es va fer tangible amb la venda de dues màquines i amb la obertura del mercat mexicà a través de les sessions de demostració que fa l’empresa exepmlaritzada a través del seu primer client mexicà.

En definitiva, que – paral·lelament al bloc – els seus protagonistes van creixent #desdelnuvol al món del negocis reals.

#AFAcción – Comprem, comprem que el món s’acaba!

Els Reis ens han deixat més o menys regals. Les festes ens han omplert més o menys les panxes. Ara que comença allò que en diuen la cuesta de enero i que la gent es llança a la caça i captura de la peça més preuada dels taulells de les rebaixes, m’ha semblat avinent de presentar una iniciativa que baixa del núvol al terra per tal d’ajudar-nos a escatir quan ens volen prendre el pèl i quan la cosa val la pena de ser adquirida.

AlgoFalta.com és un bloc que s’ha fixat l’objectiu d’esdevenir un espai de conversa, intercanvi, reflexió i debat transparent i constructiu obert a tothom que tingui inquietuds. O sia, qualsevol persona d’aquest món nostre.

Darrere d’AlgoFalta hi ha la Maria Inés, una emprenedora que es mou pel núvol com els peixos per l’aigua. Fou així, a través de les xarxes socials, com em va arribar una proposta d’acció sorgida sota el paraigua del seu bloc, però –pel que sembla- amb un seguit de persones emprenedores que en donaven el seu recolzament.

Algofalta-Acción.com proposa la unió de persones consumidores per crear una empresa que permeti identificar, a través d’un segell posat en els productes de consum, les marques transparents i sostenibles en el moment precís de realitzar la compra. Un segell que actuí de complement decisori al costat dels tradicionals preu i qualitat del producte.

Ara com ara, a la pàgina de la iniciativa, hom pot trobar diferents materials de promoció, alhora que s’explica el procés pensat per a implementar la iniciativa des del núvol. A saber,

1r. votar pel NOM del segell – ells en proposen uns quants -.
2n. votar pel DISSENY del segell.
3r. Els ACCIONISTES de l’empresa, marquen els REQUISITS.

Fet això, la pluja tocarà terra, per colpejar la dura pedra de les Corporacions i els Fabricants que hauran de segellar els seus productes, tot passant per l’acurada anàlisi del nou negoci, per a guanyar atractivitat en el mercat.

ACTUALITZACIÓ 22 de març de 2012:
La iniciativa Algo Falta obra la opció d’esdevenir #Actionista del projecte per només 1 euro. Més informació al web del projecte.

 

Les Translator Brigades: Un cas de treball col·laboratiu que rutlla

Dijous de la setmana passada es complien dos mesos de l’eclosió del moviment #OccupyWallStreet. Una proposta que va començar a gestar-se a les pàgines d’una de les revistes més conegudes en el submón de l’agitació cultural des del 1989.

AdBusters, la referida publicació, havia llançat la crida pels volts de l’estiu i, en poc temps, la cosa va anar prenent volada, fins a construir un espai de comunicació propi dins del núvol.

Quan el 17 de setembre de 2011, els activistes nord-americans sortien al carrer i acabaven ocupant el Zucotti Park, tot rebatejant-lo com a Parc de la Lliberat, les pàgines de la revista començaven a llançar missatges en d’altres idiomes, en d’altres llengües. Havien après idiomes de cop?

No. Si hom parava atenció als escrits en altres llengües, s’hi trobava la nota “traduït per les Translator Brigades: translatorbrigades@gmail.com”.

I justament aquest apunt s’endinsa en aquest col·lectiu. Un col·lectiu format per gent d’arreu del món sota la voluntat de l’entesa en la diferència, i la difusió d’una consciència global que s’aplega sota l’objectiu de trencar barreres lingüístiques a l’hora de difondre missatges que puguin ser d’utilitat per a tots els moviments que s’estan gestant i sortint als carrers i places d’arreu del món (madrid, Barcelona, El Caire, Sevilla, París, Niça, Londres, Nova York, Homs, Kampala, …).

Darrera el projecte, una idea: recuperar l’esperit de les Brigades Internacionals del 36-39 amb armes modernes i no-violentes, com són la paraula i les xarxes de comunicacions.

El lloc on s’apleguen: Un compte compartit de Google – amb el gmail per a comunicar-se amb els gestors dels textos que tradueixen; i el Google Docs per a organitzar-se el treball i adquirir compromisos -. Una pàgina de Facebook oberta per a donar-se a conèixer i llançar missatges a l’exterior -bàsicament les traduccions que fan, per tal que tinguin més repercussió -. I un Quarter General en una xarxa social on es presenten els brigadistes, es proposen traduccions, donen idees per a noves traduccions, es distribueixen la feina i col·laboren de manera autònoma i autoorganitzada.

Una manera de treballar que els ha portat ja a un tou de traduccions en més de 20 llengües diferents i que, com es pot veure, mostra la facilitat que qualsevol emprenedor té d’utilitzar les eines gratuïtes que el Núvol ens dóna, fins i tot per a coordinar-se amb d’altres emprenedors i donar sortida internacional a projectes que, com AdBusters, no tindrien “mercat” més enllà de la comunitat angloparlant.

Vine al mercat, reina!

Espero que el títol no tingui drets d’autoria ni pugui portar a malentesos, però és que en pensar l’apunt d’aquesta setmana #desdelnuvol, se m’ha fet evident l’encert d’aquest eslògan. I tot plegat per un d’aquests serveis que han arrancat sota el paraigua de Barcelona Activa, i que pretén obrir les portes del mercat públic a les empreses més petites del mercat privat.

Tot i que el mercat públic és un dels mercats més potents que hi ha, moltes petites i mitjanes empreses el defugen en considerar-lo un terreny d’ús exclusiu de les grans empreses o de paperassa massa complicada per a ells. Les administracions públiques, en canvi, tenen interès en contractar menuts i Barcelona Activa s’ha proposat facilitar la feina a aquestes empreses.

Per tant, vine al mercat, reina!

Vine al servei de mercat públic i aprofita l’assessorament i l’acompanyament en la tramitació dels concursos que obren les diverses administracions públiques existents, tant locals, com nacionals, estatals o europees.

De fet, el servei identifica oportunitats en les licitacions públiques de les administracions suara esmentades, orienta i dóna suport especialitzat en tot el procés de tramitació, fomenta la cooperació empresarial i la coordinació d’espais d’interrelació per a la creació de projectes consorciats – una necessitat bàsica per a participar en projectes que un de sol no podria abastar – i dóna eines per a adquirir el coneixement i les habilitats necessàries per a millorar les capacitats i les probabilitats d’èxit.

T’interessa?

Doncs, au, inscriu-te al programa o a la jornada del 24 de novembre on t’ensenyen a presentar una bona oferta per a una licitació. Que no és gens fàcil!

Nota afegida:
Un cop escrit l”apunt de la setmana, conec la defunció d’en John McCarthy precursor del cloud computing. Bé , val recordar-lo doncs amb l’apunt de la passada setmana.

Tots tenim el mateix cost per moure'ns per Internet?

Les carreteres de la informació van per barris i, quan un mira les analítiques de les seves pàgines web, se n’adona. Quantes vegades t’han sorprès visites des d’indrets insospitats? Ja saps que darrere d’aquestes visites hi pot haver el teu veí del costat de casa?

Ahir es va acabar el termini per presentar esmenes a la Llei General de Telecomunicacions i la paradoxa que he presentat a l’inici de l’escrit ve a tomb d’aquesta normativa, i d’un dels temes que s’hi poden regular: el de la neutralitat a  la xarxa o el fet que “tot el trànsit d’Internet sigui tractat de la mateixa manera, sense restriccions de cap classe”.

I és que els operadors d’accés a Internet, utilitzen les possibilitats de la xarxa per a desviar allò que rebem i enviem. I ho fan, pel que sembla, segons el què paguem o, molt sovint, segons les necessitats de la mateixa operadora.

Ara, la neutralitat pren volada a Espanya, perquè està en vies de tràmit l’esmentada reforma de la llei general de telecomunicacions i, donat el caràcter tècnic de la discussió parlamentària, el lobby de les operadores pot tenir més capacitat que el comú dels usuaris d’Internet a l’hora d’accedir als parlamentaris i aixecar la seva veu.

Deixo l’apunt en aquest moment, tot recomanant la lectura de l’escrit d’en Ramon Roca i expressant la certesa que, sense neutralitat, no hi ha igualtat d’oportunitats per arribar, amb garanties, al receptor del nostre missatge. I sense igualtat d’oportunitats, el joc de l’emprenedor i la creació d’empreses, resta pervertit per la mà de les operadores i els seus interessos oligopòlics.

S’apropa el Saló de l’Emprenedor: ¡Pasen y vean, el espectáculo más grande del mundo es a punto de comenzar!

 Avui, quan falta una setmana per l’esdeveniment emprenedor de la ciutat de Barcelona, recordo amb un xic d’enyorança aquella primera edició del Dia de l’Emprenedor. Esdeveniment que, juntament amb el més elitista HiT, és reconegut com a pare d’aquest Saló de l’Emprenedor que reneix el proper dimecres a La Fira de Barcelona. Reneix després d’una edició de transició que va servir per a provar un nou model de reconeixement i simbiosi de la Barcelona emprenedora als peus de la muntanya de Montjuïc.

Per tots els que érem en aquella primera edició, allò, aquell esdeveniment, era tan nou com ho és el Saló d’enguany, Era un pas endavant, un salt al futur per uns Premis que volien reconèixer la gent que posava les seves energies en crear una empresa a Barcelona. En aquells temps, emprendre no estava de moda. La moda ha vingut amb la crisi, però el Dia de l’Emprenedor ja aplegava alguns dels esbojarrats que es decidien a anar per lliure.

Un servidor va néixer laboralment a l’empresa que ho muntava, coincidint amb aquella jornada. No vaig viure les Nits de l’Emprenedor, les gales que van precedir un dia que ha anat pivotant entre el Palau de Congressos del cap d’amunt de la Diagonal, i el Palau de Congressos del cap d’avall de la Diagonal.

Ara, quan som a les portes de presentar el fill d’aquell esdeveniment, recordo les solitàries hores de feina amb l’equip que en feia la web. Cal reconèixer, doncs, a la gent que ha participat en aquesta aventura des d’aquell llunyà 2001: Als dissenyadors i les seves propostes; als programadors i les seves solucions; als reptes de la direcció de l’empresa i les seves il·lusions. Com deien els Manel en el seu primer disc: ens ha costat Déu i ajuda arriba fins aquí.

Però n’estic orgullós. N’estic orgullós, perquè d’aquella sembrada en venen aquests fruits. I, a les portes del  Bizbarcelona –el nou nom de la cosa, parit per l’agermanament amb uns padrins de luxe -, em sento un xic envellit. M’hi sento en veure com aquell plançó s’ha fet major d’edat i ha trobat una nova colla d’amics amb qui compartir les seves il·lusions. Envellit i orgullós. Orgullós d’haver estar un engranatge més d’un equip que va fer possible un esdeveniment tan agradós. Orgullós d’haver participat en la sala de màquines d’un esdeveniment que, de tan créixer, s’ha vist obligat a esdevenir Saló. A esdevenir-ne per acollir més gent, més idees, més ànimes inquietes. I, maridat amb el HiT – l’esdeveniment de la inversió -, donar més terreny de joc als emprenedors que vulguin visitar-lo.

Avui som a les portes d’una cita que, mantenint alguns dels elements originaris del Dia de l’Emprenedor, ofereix més oportunitats per a enxarxar relacions i aconseguir eines per a la millora d’aquells i aquelles que, tossuts i valents, decideixen prendre el camí d’anar pel món amb una empresa pròpia.

I és que , com deia un company de viatge en la blogosfera de l’ARAempren, allà hi tindrem emprenedors d’arreu que han vingut a casa nostra, Però  també hi tindrem emprenedors nostrats que han sortit a veure món. Perquè ja n’hi ha que fan les amèriques.. o les europes.. o… els camins de l’emprenedor són inescrutables. No et pica la curiositat això d’anar amb el teu propi sac a descobrir món?

Maig del 2011 – La tranquil·la revolució dels emprenedors?

Qualsevol bloc que parli desdelnuvol no pot deixar passar els fets que s’estan produint arreu d’Espanya i que han tingut en les xarxes socials un catalitzador prou important i evident. Arran de la Revolució dels Gessamins i d’un apunt d’en Jordi Casals a NacioDigital.cat, ja vaig utilitzar el meu bloc personal per donar una opinió dels fets i defensar la idea que, “allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  (la mobilització) porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora”.

Ara sembla que no és només una qüestió de governs, sinó ta,bé de les rigideses del sistema polític i econòmic i de la manca de capacitat d’influència de la gent en les accions dels governs democràtics. Però la idea de fons, segueix essent la mateixa. I, els emprenedors del nord de la Mediterrània, comencen a estar farts d’intentar moure’s i trobar sempre el fre d’una crosta econòmica i política que els impedeix avançar en els seus projectes i realitzar-se. Només ha calgut madurar la manca de participació d’un sistema que cerca la seguretat per damunt de la llibertat, per portar al carrer les propostes innovadores i creatives, pròpies de l’esperit emprenedor d’aquesta gent.

 Crec que l’arribada del Partit Pirata a les nostres terres – amb un bon gruix de joves emprenedors entre els seus, posem-li el nom dels partits tradicionals, militants – era un dels indicis més evidents, però menys valorats, de la nova situació. I, l’aprovació de la Llei Sinde, acompanyada per les filtracions de Wikileaks sobre l’influencia Biden en aquesta normativa, va ser la gota que va acabar d’omplir el got de la frustració entre aquesta gent. El resultat va ser la campanya #nolesvotes que, ràpidament, va comptar amb el recolzament d’alguns dels intel·lectuals del fet d’emprendre més influents. Gent com Enrique Dans, Ramón Galli, Eudald Domènech, Marc Vidal, Martin Varzavsky o Genis Roca, per a posar els que m’han arribat a mi, evangelitzen, alguns des de fa més temps i d’altres apuntats en la última fornada, sobre la crosta d’una democràcia de baix perfil que es veu incapaç de frenar el poder transnacional dels mercats financers i les grans corporacions. La cosa ha anat avançant entre el col·lectiu emprenedor que ha quedat empantanegat en el fangueig de la paperassa administrativa i no ha pogut optar a aquest marasme econòmic global.

Paral·lelament, i sorgit dels entorns més socials – d’allò que se sol anomenar la societat civil – van sorgir d’altres agrupacions i col·lectius (emprenedors socials?) que van acabar confluint sota l’etiqueta #democraciarealya i van anar aglutinant a emprenedors a l’atur, a emprenedors mileuristes, a emprenedors jubilats, …

No m’estendré més en aquest segon col·lectiu, al final de l’apunt enllaço amb algunes informacions que hi aprofundeixen. El cas és que, al igual que al sud i l’est de la Mediterrània o a la freda Islàndia, la gent amb empenta ha acabat aprofitant la immediatesa de la xarxa per agrupar-se – balcanitzar-se, que en deien els estudiosos de la cosa en la primera dècada d’aquest segle – fins acabar prenent els carrers i, amb la seva força, començar a ocupar pàgines en els mitjans de comunicació d’arreu del món, davant l’atònita mirada d’uns polítics –els dels partits- que, ocupats en la campanya de les municipals, no han sabut (o no han volgut, o no han pogut) adaptar-se als missatges que anaven donant els col·lectius abans esmentats i que, passats els dies, encara cercaven el vot dels ciutadans indignats, antipolítics o qualsevol de les etiquetes que els han posat els periodistes tradicionals. Incapaços ells també d’entendre les onades d’una maror de fons que porta anys preparant-se.

Els emprenedors, l’arrel revolucionària, volen llibertat per emprendre, volen que funcioni l’ascensor social, que els mèrits serveixin per alguna cosa i que se’ls deixi de prendre el pèl des d’una crosta política i econòmica en la qual no hi tenen ni veu ni vot i els acaba prenen la casa si han decidit arriscar-se un xic massa.

El cas és que, la revolució dels emprenedors, ha sortit de l’àmbit estrictament econòmic per a maridar-se amb l’activisme social i polític, tot donant com a resultat una necessitat de canvi que augmenti les llibertats i no faci pagar els excessos de les elits al conjunt d’emprenedors que volen desenvolupar-se en llibertat.

 Algun material per a saber-ne +:

–       Diari ARA: Les preguntes i respostes de les protestes ciutadanes

–       20minutos: Democraciarealya

–       Blog de Dolors Reig: Los virales de SpanishRevolution

–       Blog de Enrique Dans: Entendiendo la Spanish Revolution

–       Blog de Martin Varsaksky: Así me uno a #nolsvotes

 –       Blog Yorokobu: Hasta aquí hemos llegado 

–       Bitácora de Manje: No soy el creador de Democraciarealya, porqué no lo hay

Una Societat Limitada sense afany de lucre: Però que hi guanyen?

Ara fa uns dies, els mitjans de la Plana de Vic es feien reso d’una nota de premsa enviada per una Empresa del municipi de Taradell. Es tractava de la nova d’una Societat Limitada que es definia sense afany de lucre. Curiosa fórmula, no?

En la nota, es presentava el cas del seu projecte. Un projecte nascut arran de les necessitats d’una escola concertada que, afectada per canvis urbanístics, canviava el seu emplaçament, i havia de construir un nou edifici. No sóc pare encara, i conec ben poques coses del model educatiu, però, si ho tinc ben entès, una escola concertada és una escola privada que només pot rebre diners públics per a alleujar el cost de la matricula dels seus alumnes, però no pas per a construir un nou edifici. Com encara aquesta situació en temps de crisi?

Em diràs que, essent com és una entitat privada, bé deu tenir un patrimoni, com ara l’antic emplaçament de l’escola. I és ben cert, sobretot en aquest cas, ja que es troba en plena zona comercial i vital del nucli urbà d’aquest municipi d’Osona.

I, fet aquest aclariment, diràs que la resposta és ben senzilla doncs: Venent els terrenys en poden comprar de nous i construir la nova escola. Però, qui compra espai per edificar en temps de crisi? I, amb aquest panorama, com s’ho pot fer una escola d’aquestes característiques?

El resultat de tot plegat, ha estat un projecte col·laboratiu que podria servir d’exemple en d’altres sectors de l’economia i, qui sap si, en la generació de nous projectes de negoci.

En el fons de tot plegat: l’educació. Els ingredients utilitzats, una permuta de terrenys amb l’Ajuntament – aportació municipal per a tirar endavant un projecte – i un aplec de persones i empreses que hi han fet la seva aportació. I l’han fet per no perdre la feina, per a tenir els treballadors ocupats i, tot esperant poder obtenir un retorn de la seva feina, tot venent els pisos i locals del terreny antic a preu de cost.

Sembla, doncs, que el lucre que s’aconseguirà amb aquesta manera de fer serà la continuïtat de l’escola concertada com a alternativa privada a l’escola pública existent. I haver-ho fet amb un cost mínim per a l’Ajuntament; amb el manteniment d’unes empreses i uns llocs de treball en un dels sectors que més han rebut el cost de la crisi existent; i posant en circulació uns habitatges i uns locals comercials a preu molt competitiu: el preu que costi fer les obres, però sense el tradicional benefici industrial.

De tot plegat, una lliçó: en temps de crisi, hi ha oportunitats. Només cal detectar-les, aprofitar-les i pensar un xic més enllà de l’endemà al matí.

Fem la Masia dels Emprenedors

“El localisme no és sinó el guant que ens posem per abastar l’univers”
W. B. Yeats

 

Començo aquest apunt sota la influència del Relat d’en Manel Manchón i del Polièdric d’en Marcel Prunera a l’araemprenem del dissabte 26 de març i amb l’Inventant el futur que va emetre tv3 més o menys per les mateixes dates. Per fer un xic de memòria, doncs ja han passat uns dies, només cal assenyalar que, ambdues peces, posaven l’accent en la capacitat d’atracció emprenedora de la ciutat de Barcelona, però no només de la ciutat, sinó també del país que ha donat fesomia i caràcter a la seva capital. Mentre el reportatge ens mostrava els joves genis que actuen de punta de llança inspiradora a tota aquesta història.

I és que el tarannà i el clima de casa nostra, ens permeten assegurar que Catalunya és el Silicon Valley d’Europa i Barcelona el seu particular San Francisco. O, per dir-ho en paraules i tòpics més nostrats, som els més europeus dels espanyols, però és que, a més a més, per tradició i cultura, també som els més anglosaxons dels europeus continentals (potser rivalitzant amb els holandesos i els escandinaus – partida guanyada, nosaltres tenim el sol -).

Un parèntesi explicatiu abans de seguir el relat: Si recordeu l’apunt de la setmana passada, ser anglosaxó és posar l’accent en la llibertat com a valor generador d’igualtat i fraternitat. La llibertat de l’individu per aportar-se a la comunitat. Una comunitat de persones iguals en la llibertat de fer i aportar. Tanquem el parèntesi i desenvolupem la idea amb una pilota als peus.

Poca gent dubta que, hores d’ara, el Futbol Club Barcelona és un referent mundial i, com l’Espanyol entre els clubs més modestos o l’USAP en el món del rugbi, ho és per la seva capacitat de generar ofici entre nanos que, tenint les característiques adequades, aprenen i desenvolupen les seves dots esportives a les pedreres d’aquests tres clubs ben catalans. Uns clubs que tenen el tarannà de l’àrea que els ha parit i l’influència de gent forana que, desplaçada a casa nostra, s’ha barrejat amb els locals per a fer una feina que és l’admiració de l’esport internacional.

He sortit un xic del núvol, però no pas gaire, ja que dins del meu núvol, les inquietuds emprenedores hi són constant. La gent té ganes de moure’s, de participar, de crear i compartir, i Barcelona té tot el potencial per a què aquests brots verds – per utilitzar un concepte que feia fortuna no fa pas gaire en els passadissos de Govern  – rebin l’aigua i els adobs necessaris per créixer i fructificar.

Com deia en Marcel Prunera, potser n’hi ha que marxin – molts jugadors de la pedrera han fet fortuna en altres camps -, però sempre recordaran amb carinyu el lloc on es van fer grans i, sabent que hi ha bona gespa, ens recomanaran.

La Masia emprenedora, nom que donaria a l’ecosistema que s’està generant, no l’han de crear els poders públics, ni tampoc els privats. Cal una actuació conjunta que ens permeti anar avançant: eliminar barreres, generar eines, sumar-se a propostes, difondre el potencial i, sobretot, no defallir en l’aventura d’aprofitar la marca Barcelona per crear i compartir, compartir des d’una forja – i tornem a l’apunt de la setmana passada – de solitaris emprenedors que, des del seu lloc de treball – siguin autònoms o laborals – remin tots a una, per aconseguir aprofitar la crisi per millorar la societat.

Incís final:
Crisi: Paraula d’origen grec, derivada de “separar, jutjar, decidir”, que indica un canvi brusc d’una situació, d’un estat existent. Aquest incís final tan sols té raó de ser per dir que, certament estem en un moment de canvi, però que, dels nostres judicis i decisions, en depèn un futur més agraït o menys amb les nostres il·lusions. Ens hi posem?
Tanquem l’incís final